MNAC 2029

Rescato unes declaracions que va fer l’arquitecta italiana Gae Aulenti el 2004, en ple entusiasme per la inauguració de l’última fase de la reforma del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que ella va capitanejar: “El més extraordinari d’aquest museu és que les obres hagin durat divuit anys.” Aulenti ho deia amb ironia, és clar, mentre recordava que en la seva llarga trajectòria s’havia hagut de barallar amb projectes tant o més complexos, com ara la reconversió de l’estació de trens parisenca d’Orsay en el Museu d’Orsay, però que, en canvi, li va costar set anys realitzar-lo. L’arquitecta va haver de tenir molta paciència per transformar el Palau Nacional en l’actual MNAC (no cal insistir en les seves llums i ombres, inclosa la patètica idea de fer un llac artificial dins de la Sala Oval). Tot i que les autoritats polítiques no es cansaven de proclamar que era la institució artística més important de la ciutat i del país, el temps d’espera, 18 anys minats de desgràcies diverses, va demostrar que no era una operació tan prioritària, ni de bon tros. Quinze anys després que s’aconseguís culminar, el museu vol afrontar la seva expansió al pavelló Victòria Eugènia i l’experiència el fa ser, no direm que pessimista per no cridar el mal temps, però sí prudent. Ha marcat l’any 2029 com a data límit. Que no ens haguem de tornar a sentir a dir que som extraordinaris en desídia cultural.