Opinió

Tribuna

Lucas Hanth i les dones

Normalment no m’agrada que un home expliqui qui som perquè acostuma a no brillar-la gaire. Lars von Trien, per posar l’exemple del geni que no té ni idea del que parla i que converteix la dona en una eterna mater lacrimarum, o tants altres que ens tornen a dir qui som o com som, o com hauríem de ser, i acostumen a rebregar un cop més el vell tòpic. M’he quedat plena per cinc vides de la representació masculina de la dona envellida afamada d’amor i cada cop més patètica, i podria també citar cinc títols que són variacions sobre La primavera romana de la senyora Stone. Però sempre hi ha una primera vegada per a tot i sempre es pot canviar d’opinió. A mi m’ha passat amb el text de Lucas Hanth a partir d’Ibsen per parlar de Casa de nines 20 anys després. Ja no era un home, és a dir, ja no sentia parlar l’ésser nascut des dels privilegis i mirant la dona des de la seva talaia, he vist una mirada d’una nova masculinitat capaç de parlar-me a mi, des del meu nivell, i amb certa solidaritat de classe per comprendre’m i ajudar-me a emancipar-me.

El text és molt bo. Molt equilibrat, tracta els temes fonamentals d’una manera efectiva i molt natural, és una obra sobre la llibertat, els secrets, les injustícies, els rols de gènere com a imposició social. No cau en cap extrem, en cap pamflet, no té trucs barats per emocionar, ni és resultón. És un gran text, i brilla com brillen els diamants i la plata bona. A partir del text, la direcció de Sílvia Munt que vol que el plat no distregui en cap moment de la menja. És un envàs de vidre límpid al servei de l’elixir de l’obra. No m’estranya que Sílvia Munt o Emma Vilarasau es puguin sentir còmodes amb una matèria primera creada per un home però que pot conviure amb la seva intel·ligència.

Emma Vilarasau ha treballat una Nora dolça, empàtica, insegura i a la vegada valenta, decidida, i amb un enorme sentit de la justícia. Algú que ha pogut trobar-se a si mateixa tot i que el preu a pagar hagi estat car, un preu que tornaria a pagar perquè, al cap i a la fi, som allò que decidim ser capaços de viure. Ramon Madaula construeix un Torvald d’una masculinitat desorientada, incapaç de veure què necessita l’altra, com acostar-s’hi, i del tot humà i comprensible. I Júlia Truyol construeix una filla pràctica, resolutiva, i plena d’una emotivitat continguda, capaç d’aguantar i sortir airosa del trepidant tête a tête amb la Vilarasau. Déu-n’hi-do. I Isabel Rocatti fa una minyona que tal vegada contrasta, per la seva intensitat, en aquesta obra d’ambient nòrdic, Bergmanià, on els sentiments són més suggerits que manifestats.  

 

I què passa quan el text és bo, tot és tan límpid, purista, minimalista, autèntic, les interpretacions són tan bones? Doncs que sents que has vist una obra clàssica. Què és una obra clàssica? Aquella que veus per primera vegada i que et resulta familiar, que reconeixes, que entens, que perdura en la memòria. Llegeixes Zweig, mires una comèdia de Billy Wilder, llegeixes un poema de la Marçal o qualsevol capítol de la Yourcenar, i ho saps. Saps que és nou i profundament entranyable. I que un home hagi escrit un personatge com el de la nova Nora, escriptora, gens convencional, idealista, justa, amorosa, que assumeix el dolor que ha causat sense sentir-se culpable, i que desafia prejudicis com que el gran destí d’una dona és el de ser mare, aleshores saps que anem bé, que el futur pot ser dels homes i les dones capaços de mirar-se directament als ulls, sense que uns vagin a cavall i les altres, caminant darrere.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.