El repte de la burgesia

Ho venia a dir ben clar l’informe de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona cen­su­rat per l’ante­rior junta direc­tiva: una Cata­lu­nya inde­pen­dent seria més rica, més justa, més social i més solidària.

Tenim dos sec­tors indus­tri­als o bur­ge­sos dife­rents. Uns gene­ren riquesa de debò, expor­ten a tot el món, són moderns i inter­na­ci­o­nals, accep­ten el repte de plan­tar cara per aba­tre l’arcaic i cor­rupte Estat espa­nyol, que ens con­si­dera una lli­mona que el fisc esprem tant com pot. L’altre sec­tor és una bur­ge­sia en regressió que viu a Cata­lu­nya però pensa de i per Madrid. Una bur­ge­sia per nocta, poruga, sovint inculta, que pretén obviar, els tem, els petits i mit­jans empre­sa­ris així com els actius sec­tors econòmics que han gua­nyat les dar­re­res elec­ci­ons a la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona. Aquesta bur­ge­sia per nocta, eli­tista, de coll esti­rat, és cen­tra­lista bar­ce­lo­nina, no veu l’horitzó espe­rançat d’un pre­sent que demana pas amb la il·lusió de crear un millor futur col·lec­tiu amb la inde­pendència.

La nova bur­ge­sia indus­trial no és només la Pimec o les diver­ses enti­tats empre­sa­ri­als del país o les cam­bres de comerç de tot el ter­ri­tori, sinó que són tots els nuclis soci­als que es fan dig­nes hereus del millor de la bur­ge­sia cata­lana del pas­sat, previ, això sí, al fran­quisme. Fent un retrat apres­sat diríem que són la gent melòmana i culta del Liceu i del Palau de la Música, dels bur­ge­sos indus­tri­als que són per totes les ciu­tats i comar­ques el país. Siguin actius empre­sa­ris del sec­tor indus­trial, comer­cial, agrari, rama­der, turístic o de ser­veis.

Una bur­ge­sia inno­va­dora moderna cos­mo­po­lita que va veure que no era res el model Duran i Lleida. Un Duran que ha estat l’enter­ra­morts d’Unió Democràtica de Cata­lu­nya, un dels par­tits més dig­nes de la història con­tem­porània de Cata­lu­nya durant la guerra civil o en el període de resistència con­tra el fran­quisme. El vell par­tit demo­cra­ta­cristià, naci­o­na­lista català, de Car­rasco i For­mi­guera, de Joan Sales, d’en Coll i Alen­torn, etc.

Els bur­ge­sos inno­va­dors no van fer cas dels pode­ro­sos impul­sors de la dreta extrema xenòfoba, la que va poten­ciar Cs i Albert Rivera –qui va començar escan­da­lit­zant pre­sen­tant-se des­pu­llat per donar senyals des­ca­ra­des d’ambició sense límits, ni sòlids prin­ci­pis–. Molt aviat van veure el no-res que era Valls, més enllà de voler ser un fre a l’inde­pen­den­tisme i a la Colau. Només la bur­ge­sia per nocta els va fer cas, d’aquesta només n’hi ha a Bar­ce­lona. Per això, poste­ri­or­ment a tot allò afir­mat en cam­pa­nya, ha estat pos­si­ble el pacte d’oprobi Colau, Valls i PSOE.

A la Cata­lu­nya lito­ral, a la metro­po­li­tana, a la mun­ta­nya o a la plana, es com­pleix aque­lla rea­li­tat històrica que ve de la nit dels temps. Cata­lu­nya i Bar­ce­lona són una mateixa cosa, es com­ple­ten i rea­lit­zen com vasos comu­ni­cants; el voler pre­ten­dre el con­trari és propi d’igno­rants, és pre­ten­dre anar con­tra la història, l’eco­no­mia, la cul­tura i el sen­tit pro­fund de la gent. Per això els enca­uats al Foment, bur­ge­sos per nocta, veuen ene­mics i fan­tas­mes a tot arreu en no enten­dre els can­vis de la com­plexa i dinàmica soci­e­tat cata­lana, el pas ferm dels nous sec­tors bur­ge­sos o indus­tri­als.

Els sin­di­cats majo­ri­ta­ris per­den pes per no seguir el compàs, el bate­gar, les rei­vin­di­ca­ci­ons de la població cata­lana. Per ser estruc­tu­res velles, lli­ga­des a la Tran­sició i el règim del 78. Tren­cat el nus de la por a l’Estat espa­nyol, amb la il·lusió col·lec­tiva majo­ritària de lli­ber­tat, progrés i inde­pendència tots els països que han arri­bat on som ara els cata­lans l’han acon­se­guit. No som pas dife­rents de la resta. Ans el con­trari, el món actual ens és més pro­pici que el pas­sat.

La bur­ge­sia inno­va­dora cata­lana ha optat per fer un pas enda­vant. Igual està pas­sant en el món sin­di­cal, en l’uni­ver­si­tari, en el cul­tu­ral, en el social, en tots els àmbits. La raó és fàcil d’enten­dre: l’inde­pen­den­tisme català és un feno­men inter­clas­sista, el més glo­bal i gene­ral que pot exis­tir. És gene­rat per la gent, pel poble, va de baix cap dalt. Més enllà de les decep­ci­ons per l’actu­ació dels par­tits, pac­tes sur­re­a­lis­tes o misèries de la política quo­ti­di­ana té una força crei­xent. És un sub­jecte polític naci­o­nal esta­tal i inter­na­ci­o­nal amb un pre­sent fort i un futur que mal­grat tots els impon­de­ra­bles té una fita a asso­lir perquè així ho volen la gran majo­ria dels seus ciu­ta­dans.