Els lloguers salvatges

El fallit contracte social de la Transició espanyola establia el lloguer com a alternativa a les famílies que no es podien permetre, ni es podrien permetre mai de la vida, la propietat d’un habitatge. L’accés a un lloguer raonable facilitava a la classe treballadora viure del sou de la fàbrica mentre les dones –d’acord amb el clixé feliçment superat– es dedicaven a les tasques de la llar, mai prou reconegudes. El contracte va començar a fallar quan el cost de la vida va enfilar-se molt per sobre dels salaris, de manera que moltes de les despeses assumides pels nostres pares sense haver de caure en l’endeutament domèstic avui serien simplement inassumibles. La segona baula d’aquesta cadena de despropòsits va arribar amb el desbocament del mercat del lloguer. Milers i milers de famílies de l’Estat espanyol estan actuament condemnades a la desesperació per culpa del desinterès i l’abandonament per part d’una classe política que no es cansa de reivindicar el constitucionalisme oblidant alhora que és la mateixa Constitució la que proclama el dret universal a un habitatge digne. Frases tan boniques com buides, si no es porten a terme. La situació no és tan sols escandalosa sinó, sobretot, preocupant. Tant per a les famílies que no arriben a final de mes i han de destinar gran part del migrat sou al lloguer desorbitat com per als joves que, tots ho sabem, per pures raons econòmiques han esborrat del seu horitzó independitzar-se dels pares. És veritat que hi ha alguns ajuntaments, com el de Barcelona, disposats a fer passes fermes per frenar l’increment dels lloguers i per controlar la plaga dels pisos turístics, perquè una cosa va lligada a l’altra. Cal subratllar-ho perquè és ben curiós: una alcaldessa de l’esquerra radical, com és Ada Colau, més preocupada pel compliment dels drets de la Constitució que no pas la dreta autoanomenada constitucionalista. Però mentre l’Estat no estableixi per llei quotes urbanes de pisos socials, com fan per exemple a França, la nova bombolla s’anirà inflant per acabar esclatant a la cara dels mateixos de sempre.