Vostè mai falla

Costa d’entendre com podem estar malbaratant tot el que es va aconseguir amb l’1-O. Certament, tot aquell anhel no es va materialitzar amb una república independent. Però fins i tot els més pessimistes i els més decebuts han de reconèixer que mai en la història contemporània del nostre país havíem arribat tan lluny. I l’1-O ens va generar coses molt negatives: presos polítics i exiliats i repressió de l’Estat espanyol sense fre. Però també ens va aportar el millor que fins ara ha aconseguit l’independentisme: orgull identitari, pèrdua de la por, deixar de ser una minoria i una unitat inèdita fins llavors entre els partits polítics, les entitats socials i la gent. I no és poc, tot això. Perquè veníem d’on veníem. I el salt endavant va ser espectacular.

Però el problema és que vam quedar paralitzats, atònits, desorientats. Els pals de la policia durant l’1-O no van ser res comparat amb el que va venir després. I no vam tenir resposta. O no vam poder respondre, tant se val. La qüestió és que no ho vam fer. I no ens hem refet d’aquella paràlisi. Aquella unitat inèdita, aquella simbiosi de país, estem a punt de llençar-la a les escombraries. Els primers culpables: els partits. I ara ho estem embolicant tot una mica més –si no era ja un gran embolic– amb la diada de l’11 de setembre. Sí, vostè –i jo també– té ganes d’enviar-los a tots a fer punyetes. Però vostè, a diferència d’ells, mai falla. I aquest any tampoc ho hauria de fer.