Opinió

Tribuna

Josep Sebastià Pons

“Quin encert no seria que un títol com ‘Cantilena’ fos conegut dels nostres estudiants de batxillerat!

Ja em passaran que torni a parlar de poesia. Però és que, tal com va el país i el món, i tenint poetes tan greus i recordables com tenim, ¿què millor podria fer? He rellegit un llibre de Josep Sebastià Pons –nom capital, no gens perifèric, de les nostres lletres–, publicat el 1937, pel qual sento predilecció: Cantilena. El títol sembla pintat d’un vernís humil: no un cant que imposi amb el rigor d’un cor de veus, sinó més aviat cançó per ser cantada íntimament. I això es nota en la concepció de l’obra. És, també, la humilitat del plany mateix que amara les poesies: un lament no pas esqueixat, sinó constant i fondo, per la mort de la seva dona, Helena, escaiguda el 1933. Ens hem de felicitar perquè, a final d’any, l’estudiós Eusebi Ayensa ens donarà l’edició crítica de la poesia del Carner del Rosselló: tindrà en compte, per primer cop, els materials d’arxiu de l’autor i aportarà un centenar llarg de poemes nous (sortirà a Edicions de la Ela Geminada).

En aquests versos, Pons reviu molts dels llocs que havia freqüentat amb la dona: “Hi tornarem, m’has dit amb ta fe pura. / Hi tornarem, amiga. Tu hi seràs / més humil que una herbeta al mig del ras, / per sempre havent perdut forma i figura”. Pel fet d’haver perdut “forma i figura”, el poeta es proposa no deixar de conrear mai la memòria de la finada: “Oblida el que no sigui el record d’ella”. És l’esposa a qui encara sembla veure pel “camí del Riberal dins l’abandó geliu”. I que, en realitat, representa el fantasma de la que va ser, presència persistent del record: “La neu que porta el vent en sa roba es fonia”, diu en un vers prodigiós!

“Recorda [suggereix a la morta] la prada on t’adormies sota el cel, / cobrint d’un mocador ta cabellera / escoladissa com la mel” (quin bell detall, aquest de la cabellera “escoladissa com la mel”! I com, l’engany de les paraules, ens fa sentir l’emoció del record d’algú que no hem conegut més que per referències líriques). Poe va deixar escrit que el tema més irrecusablement líric és el de la mort de la persona estimada. I Pons ho fa ben palès: “A tot moment voldria recordar / la meravella de ta vida, Helena”. Versos que fan estremir per la seva bellesa radical, per la seva veritat commovedora: “Des que la mort t’ha presa, flor gelada, / senti els meus ulls cansats s’entenebrir”. I un amor conjugal, el d’ells dos, que es podria definir amb el cèlebre vers ribià: “Ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”.

Però els versos també evoquen altres morts familiars: “Si poguessin tornar, què mirarien, / desavesats com són de la claror?”. És un llibre que reflexiona sobre la mort, però d’una manera no gens patètica, potser un punt panteista i tot: com si la Desconeguda hi dialogués naturalment amb la vida. Quin encert no seria que un títol com Cantilena fos conegut dels nostres estudiants de batxillerat!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.