Una pintada

A la paret poste­rior de l’escu­llera del port un gran pin­tada diu: “Lli­ber­tat pre­sos polítics”. L’enor­mi­tat de les lle­tres fa que sigui lle­gi­ble de punta a punta de la platja. De tant ser-hi els banyis­tes ni la veuen, però és allí. Fins quan? Per ara l’Ajun­ta­ment no ha mobi­lit­zat la bri­gada perquè l’esborri, i això que hi és pro­pens. Un nen la lle­treja: “ll-i-be-r-tat... La mare expe­di­tiva li com­pleta la lec­tura: “pre­sos polítics”. És pos­si­ble que el nen li faci pre­gun­tes, aquí mateix a la platja o a casa. “Què vol dir lli­ber­tat?” “Què són pre­sos polítics?” Ni que la mare cre­gui que no són “pre­sos polítics” sinó “polítics pre­sos”: alguna expli­cació li haurà de donar. Jo vaig créixer amb el “Lli­ber­tat Jordi Pujol”. “Qui és Jordi Pujol?” “Què hi fa a la presó?” Les pin­ta­des que no van ser esbor­ra­des per la poli­cia, com una de minúscula a l’ampit d’una fines­tra de prop de casa, van ser eli­mi­na­des pel temps, quan Pujol ja era un ban­quer. ¿Els pre­sos actu­als sor­ti­ran de la presó i encara hi haurà la pin­tada a l’escu­llera? Fins quan?, torno a pre­gun­tar.

Els grans hem vis­cut altres temps polítics: la tran­sició poste­rior al fran­quisme, l’auto­no­mia a ple ren­di­ment... La situ­ació actual és tan aflic­tiva, amb pre­sos polítics o polítics pre­sos, amb exi­li­ats, amb el govern debi­li­tat, amb la per­se­cució que no para i ara amb les for­ces inde­pen­den­tis­tes bara­lla­des a més no poder, que als “grans” de vega­des ens ve a la boca, i si no a la boca al pen­sa­ment, de dir “tan bé que estàvem”. O, com em pre­gun­tava un amic italià obser­va­dor de la catàstrofe huma­na­ment i soci­al­ment lace­rant: “¿Tan mala­ment estàveu?” El nen que lle­treja la pin­tada de l’escu­llera no podrà dir mai “tan bé que estàvem”. Pot­ser els pre­sos tri­ga­ran a sor­tir de la presó, pot­ser la inde­pendència ens atra­parà tots morts. Morts els adults o els molt adults. Però i el nen? ¿I els joves que es cap­bus­sen a l’aigua indi­fe­rents a tot menys al propi cos i a altres cos­sos? Algun país hau­ran de cons­truir que superi la situ­ació actual sense remi­niscències pretèrites. La pin­tada de l’escu­llera és més que una exigència, és una inter­pel·lació. L’auto­no­mia del “tan bé que estàvem”, no tor­narà.

Hi va haver altres pin­ta­des. Les que dema­na­ven lli­ber­tat, amnis­tia i auto­no­mia i l’alli­be­ra­ment d’uns altres pre­sos o la lega­lit­zació de sin­di­cats. He expli­cat altres vega­des que un cone­gut, pro­per al PSUC, va excel·lir a pin­tar rei­vin­di­ca­ci­ons de nit. Quan va venir la democràcia va tro­bar feina a la bri­gada muni­ci­pal. El pri­mer encàrrec que va rebre dels nous man­da­ta­ris, molts del PSUC, va con­sis­tir a esbor­rar totes les pin­ta­des del car­rer, que havien que­dat anacròniques, la majo­ria de les quals eren obra seva. Qui esbor­rarà la de l’escu­llera? Quan? Que no se’ns avanci la bri­gada actual...