Grandiós

El meu fill va entrar a treballar, molt jove, a Cases i Associats, empresa de Barcelona especialitzada a dissenyar diaris quan els diaris servien molt de paper, oferien més anuncis que notícies i eren un gran negoci. L’eufòria va passar d’un dia per l’altre per motiu de la crisi, de la divulgació dels digitals, de les urgències de les xarxes i perquè la gent es va tornar refractària a pagar per estar informada, i el fill va haver de triar entre ser despatxat o desplaçar-se a la sucursal que l’empresa té a Buenos Aires. A l’Argentina el paper encara es ven i els lectors i els anunciants hi mantenen la confiança. A les confiterías, cafès que evoquen els de París o Viena d’entreguerres, tothom hi desplega el diari. Els caps de setmana, s’ha d’anar amb carretó al quiosc per poder dur a casa La Nación o el Clarín. ¿Per què si a l’Argentina també hi ha internet i el peso es devalua cada dia? Als argentins els agrada ser una mica arcaics i mantenir els aires bons de la vella Europa. El disseny del Clarín és de Cases i Associats. El fill, que va optar per anar a Buenos Aires, va intervenir en el manteniment. Carlos Pérez de Rozas, vinculat a Cases, de tant en tant viatjava a Buenos Aires per controlar l’estudi i donar indicacions. Quan tornava, em duia notícies del fill: “El teu fill és grande, grande!” Ens vam fer amics perquè era impossible no ser amic d’en Carlos: t’abraçava, feia salts d’alegria quan et veia, s’aixecava com impulsat per una molla si estava assegut... Es va emocionar un dia que li vaig recordar una antiga foto en estat de gràcia del seu pare publicada a La Vanguardia o Destino: un colom sobrevolava la multitud que beneïa la palma davant la catedral de Barcelona. Últimament coincidíem als estudis de TV3, jo esperant per entrar al programa nocturn d’en Graset, ell per intervenir en una tertúlia al canal esportiu. “I el teu fill?” El meu fill es va acabar casant amb una argentina, com estava escrit en paper diari que passés, i ara viuen aquí. Grande, grande! Davant la vitalitat de Carlos Pérez de Rozas érem tots uns taciturns i uns ensopits. Per ser periodista s’ha de ser bona persona, va dir Kapuscinski. I entusiasta, hi afegeixo. Els desmenjats i apàtics tenen mala cabuda en aquesta feina. En Carlos era bona persona i un entusiasta, ¡Grande, grande!

Vam anar a veure el fill a Buenos Aires. Semblava un expert de la ciutat enorme. En Carlos li havia fet de guia. Ens va dur a sopar a La Brigada del barri de San Telmo. Chorizo, tira, matambre, chinchulines... En Carlos, generós com han de ser també els periodistes, hi havia dut el fill. El local era atapeït d’objectes, molts de futbol. Samarretes de Messi i Maradona, evidentment. Quanta companyia ens vas fer, Carlos, sense ser-hi, quanta ens en faràs encara que no hi siguis.