L’últim alè

Els polítics contraris a la independència de Catalunya s’aferren dia i nit al la dada objectiva que els partits independentistes no han arribat al 50% dels vots emesos en diverses eleccions (se situa al votant del 48%) i a la conclusió que no es pot fer la independència ni governar per a la independència perquè encara que al Parlament hi ha la majoria de diputats per fer-ho, més de la meitat de la societat catalana “hi està en contra”. Fan trampa i ho saben, perquè són conscients que hi ha molts votants d’altres partits no independentistes, per exemple d’En Comú Podem, que votarien sí en un referèndum, però l’engany a l’audiència és doble, perquè les dades tenen valor irrefutable quan convé i no en tenen cap quan no convé. Per exemple, quan l’últim baròmetre del CEO indica que el 72,8% dels catalans creu que Catalunya té dret de celebrar un referèndum d’autodeterminació i només el 17,1% hi està en contra. Uns percentatges que es tradueixen en el 81% a favor i el 19% en contra un cop descomptats els que no saben, no responen o són indiferents.

La dada adquireix encara més força quan mirem enrere i veiem que el CEO de l’any passat i el de l’anterior, amb idèntica qüestió però diferents formulacions, dona exactament el mateix resultat. La conclusió sociològica seria inevitable, si no fos perquè sempre queda el dret de sospitar d’ofici del CEO perquè “el controla el govern” i segur que està “cuinat”, “manipulat” o “falsejat”. Però és que resulta que tots els sondejos i totes les enquestes d’opinió encarregats pels mitjans de comunicació catalans i espanyols en els darrers anys diuen exactament el mateix amb variacions: entre el 70 i el 80%.

I és en aquest precís instant que les matemàtiques s’agenollen davant la metafísica. Aquells que esgrimien percentatges per afirmar que el govern i les lleis no podien anar contra la voluntat de la majoria dels ciutadans ara reciten mantres imperials de l’estil “la independència és impossible”, “l’autodeterminació no existeix”, “mai hi haurà un referèndum”, “la llei no ho permet”, “els catalans no volen la independència”, el referèndum divideix” i “la sobirania és indivisible”. I és en aquella fracció de segon que la democràcia exhala el seu últim alè.