El terror

Les calo­ra­des d’aquest estiu han esti­mu­lat unes pros­pec­ti­ves periodísti­ques tene­bro­ses: en el ter­mini de pocs anys enyo­ra­rem aques­tes tem­pe­ra­tu­res perquè ens sem­bla­ran suaus. Si Lon­dres serà com Marràqueix, ima­gi­nem-nos Bar­ce­lona. Pobles que ara són de mitja mun­ta­nya seran tot d’una marítims per l’aug­ment en altura del mar. Les migra­ci­ons es faran necessàries per tro­bar la fresca i l’aigua dolça que per­meti viure. Quina mena de vida? L’altre dia mig veia per tele­visió unes imat­ges idíl·liques. Vaig apu­jar el volum: els pai­sat­ges tenien els dies comp­tats. Hi sor­tien unes abe­lles. Eren les últi­mes de la seva espècie. Les tem­pe­ra­tu­res d’aquest estiu no són excep­ci­o­nals sinó una tendència que va a més.

I no obs­tant... No obs­tant pel car­rer es veuen dones joves amb panxa, pares que arros­se­guen cot­xets amb les cri­a­tu­res dins... Són aquests pares uns irres­pon­sa­bles? Pre­te­nen que les pro­fe­cies es com­plei­xin donant efec­tius als flu­xos migra­to­ris que han de venir? No faig broma. Tras­llado la qüestió als pares joves que tinc més a mà: “Els fills seran més lles­tos que nosal­tres i tro­ba­ran la manera d’evi­tar les catàstro­fes que s’anun­cien.” La res­posta dona per fet que l’home és el res­pon­sa­ble de la crisi climàtica. Noves infor­ma­ci­ons expli­quen que per molt que entre tots reduïm els tòxics que escal­fen el pla­neta, hi ha un cicle natu­ral que és més fort que tot. A l’edat mit­jana hi va haver una gla­ci­ació. També es van pro­duir des­plaçaments de pobles sen­cers a parat­ges més càlids. Els romans van poder fer les con­ques­tes també perquè en el seu temps va fer molta calor i es podia cir­cu­lar per Europa amb sandàlies. Els abrics hau­rien enga­va­nyat les bata­lles i enca­rit les expe­di­ci­ons. A l’edat mit­jana s’hi van sumar les pes­tes. La gent moria a milers a les ciu­tats, als camins per on fugien. Sem­pre hi havia algú que des del tron o des de la trona donava la culpa de les aflic­ci­ons als matei­xos morts de fred, de gana i de cros­tes.

Hi insis­teixo: no faig broma ni tan sols rela­ti­vitzo. Estic ater­rit. Per mi pateixo poc. Pels fills i els nets, molt més, i pren­guin “fills” i “nets” en sen­tit ampli. Seran ells “més lles­tos que nosal­tres”? Més: depèn d’ells o només d’ells regi­rar la tendència calorífica? La gla­ci­ació de l’edat mit­jana es va superar per ella mateixa. Remetrà l’actual escal­fa­ment? Als anys cin­quanta i sei­xanta hi va haver a Espa­nya un aug­ment espec­ta­cu­lar de la demo­gra­fia. Suposo que molts pares es van moure per l’ins­tint de super­vivència i no pel d’ofe­rir als fills les delícies del fran­quisme. El fran­quisme va pas­sar avall per l’acció en con­tra dels joves “més lles­tos” i també pel “fet biològic”, com se’n va dir. No sé si l’exem­ple és ade­quat però a alguna cosa vis­cuda m’haig d’aga­far per con­ju­rar l’espant.