El terror

Les calorades d’aquest estiu han estimulat unes prospectives periodístiques tenebroses: en el termini de pocs anys enyorarem aquestes temperatures perquè ens semblaran suaus. Si Londres serà com Marràqueix, imaginem-nos Barcelona. Pobles que ara són de mitja muntanya seran tot d’una marítims per l’augment en altura del mar. Les migracions es faran necessàries per trobar la fresca i l’aigua dolça que permeti viure. Quina mena de vida? L’altre dia mig veia per televisió unes imatges idíl·liques. Vaig apujar el volum: els paisatges tenien els dies comptats. Hi sortien unes abelles. Eren les últimes de la seva espècie. Les temperatures d’aquest estiu no són excepcionals sinó una tendència que va a més.

I no obstant... No obstant pel carrer es veuen dones joves amb panxa, pares que arrosseguen cotxets amb les criatures dins... Són aquests pares uns irresponsables? Pretenen que les profecies es compleixin donant efectius als fluxos migratoris que han de venir? No faig broma. Trasllado la qüestió als pares joves que tinc més a mà: “Els fills seran més llestos que nosaltres i trobaran la manera d’evitar les catàstrofes que s’anuncien.” La resposta dona per fet que l’home és el responsable de la crisi climàtica. Noves informacions expliquen que per molt que entre tots reduïm els tòxics que escalfen el planeta, hi ha un cicle natural que és més fort que tot. A l’edat mitjana hi va haver una glaciació. També es van produir desplaçaments de pobles sencers a paratges més càlids. Els romans van poder fer les conquestes també perquè en el seu temps va fer molta calor i es podia circular per Europa amb sandàlies. Els abrics haurien engavanyat les batalles i encarit les expedicions. A l’edat mitjana s’hi van sumar les pestes. La gent moria a milers a les ciutats, als camins per on fugien. Sempre hi havia algú que des del tron o des de la trona donava la culpa de les afliccions als mateixos morts de fred, de gana i de crostes.

Hi insisteixo: no faig broma ni tan sols relativitzo. Estic aterrit. Per mi pateixo poc. Pels fills i els nets, molt més, i prenguin “fills” i “nets” en sentit ampli. Seran ells “més llestos que nosaltres”? Més: depèn d’ells o només d’ells regirar la tendència calorífica? La glaciació de l’edat mitjana es va superar per ella mateixa. Remetrà l’actual escalfament? Als anys cinquanta i seixanta hi va haver a Espanya un augment espectacular de la demografia. Suposo que molts pares es van moure per l’instint de supervivència i no pel d’oferir als fills les delícies del franquisme. El franquisme va passar avall per l’acció en contra dels joves “més llestos” i també pel “fet biològic”, com se’n va dir. No sé si l’exemple és adequat però a alguna cosa viscuda m’haig d’agafar per conjurar l’espant.