Mitjanies

Si faig una ullada als estats que em merei­xen res­pecte, per ser democràtics i res­pon­sa­bles, em trobo que són gover­nats per polítics que són mit­ja­nies. És clar que ni Mr. Trump, ni il sig­nore Sal­vini merei­xen aquest res­pecte, però els deixo al marge. Pre­ciso el que entenc per una mit­ja­nia en política. Es pot gua­nyar el premi Nobel d’eco­no­mia i ser un polític medi­o­cre. Un polític de nivell pot­ser no passa de la regla de tres en matemàtiques, però en canvi sap par­lar a la gent, té auto­ri­tat moral, capa­ci­tat de pac­tar i d’arros­se­gar un par­tit, un poble o una enti­tat inter­na­ci­o­nal a pren­dre deci­si­ons difícils, però necessàries. Posaré un exem­ple. Els polítics euro­peus són mit­ja­nies; si n’hi hagues­sin dos de nivell, hau­rien acon­se­guit que la nos­tra Unió Euro­pea hagués tro­bat una sor­tida als immi­grants que ens arri­ben en bar­ques de goma des de la seva Àfrica. Estem obli­gats a sal­var vides huma­nes, al marge de cri­te­ris admi­nis­tra­tius que aquests no em toquen a mi sinó al meu veí. No es poden apli­car cri­te­ris admi­nis­tra­tius a les vides huma­nes. Igual­ment, si tinguéssim un parell de polítics de nivell, Europa hau­ria acon­se­guit la unió fis­cal i labo­ral, què és el pro­per pas enda­vant per a una Unió més com­pleta.

Si tenim en compte el con­cepte de polític mitjà, que he expli­cat, només trobo mit­ja­nies a Cata­lu­nya, a Espa­nya, a Europa i als altres estats del món, res­pon­sa­bles democràtica­ment. Pot­ser tro­baríem alguna excepció a les pre­sons espa­nyo­les, a l’exili o en un estat euro­peu. A Cata­lu­nya, Espa­nya i Europa tro­bem polítics molt hones­tos, molt tre­ba­lla­dors, amb uns grans conei­xe­ments sobre les ciències bàsiques. Però no són polítics de nivell, ni Sánchez, ni Igle­sias, ni Casado, ni Rivera. A Cata­lu­nya passa el mateix i em sap greu dir-ho, però una per­sona que no havia pen­sat mai a ocu­par un càrrec polític impor­tant, difícil­ment farà el que s’espera d’ella. Serà honest, simpàtic, ideal com a gen­dre o cunyat. Fins i tot hàbil en algu­nes tàcti­ques, però no bon polític amb una estratègia ben mar­cada i capa­ci­tat de moure gent del seu par­tit i dels altres.

En aquest moment de la història, a Cata­lu­nya, Espa­nya, Europa i al món civi­lit­zat s’han de pren­dre deci­si­ons que supo­sen tren­car el que a la Facul­tat de Dret en dèiem l’statu quo. A nivell mun­dial, per exem­ple, esbor­rar els drets que tenen només les potències ven­ce­do­res en la Segona Guerra Mun­dial en el Con­sell de Segu­re­tat. A Cata­lu­nya i a Espa­nya cal tren­car aquest diàleg de sords, que només porta can­sa­ment i pèrdua d’il·lusi­ons. Que consti que no sé qui­nes són les deci­si­ons que cal pren­dre. Però em sem­bla que els actu­als polítics tam­poc ho saben, o no gosen apli­car-les o saben que no se’n sor­ti­rien, No els puc aju­dar. No soc polític de nivell i només em defenso en història econòmica, eco­no­mia i en conei­xe­ment de les mun­ta­nyes de Cata­lu­nya.

La història ens diu que els polítics de nivell sor­gei­xen quan n’hem fet una de grossa, com una guerra, o un període de fam. La huma­ni­tat només té capa­ci­tat de tro­bar els homes que neces­sita en els moments més greus. És una mos­tra de falta de madu­resa, que té un cost alt per a tots nosal­tres.