I ara, què fem?

No anem pas bé, en això de la independència. I fa bastant de mal. I falten tres setmanes per l’onze de setembre, i la divisió és evident. A Madrid es freguen les mans. La martingala del judici sortirà endavant, hi haurà penes, Europa no dirà res, i aquí ens tirarem els trastos pel cap. Ja sé que està molt malament recordar allò de “jo ja us ho vaig dir”, i no ho voldria fer, però és que resulta imperatiu: després del dia 3 d’octubre de fa dos anys, era el moment de les eleccions amb llista única i l’apoderament (legal) màxim. Els que ara volen eixamplar la base, van perdre una oportunitat única. ¿Qui va dir llavors que el referèndum ja servia i que la porta de la República era oberta, que només calia declarar-la? Doncs bé, jo acuso tots aquests, fossin del color que fossin, de cometre l’error de la seva vida. I per més independentista que em senti, i m’hi sento, mai vaig pensar que això fos cert. Era elemental que no. I tots aquells que ho van alimentar havien de veure que cercaven la seva ruïna i la ruïna del moviment. A Madrid es van fregar les mans, com ara, en veure que tiràvem endavant la declaració d’independència. Mai, ningú, en el món mundial, reconeixeria una declaració unilateral feta amb menys de la meitat de la població. I ells, amb el 155 en van tenir prou. O sigui que som uns il·lusos i uns incompetents en matèria d’alta política. I qui no vegi això, encara, és que no ho vol veure. Els actuals caps de colla, Puigdemont i Junqueras, ja no es troben legitimats en res per seguir a davant de res. Fa temps que vaig demanar que tots dos presentessin la dimissió pel fracàs monumental de la seva política. I ni cas. I ara cal afegir a això l’absurda radicalització del Sr. Puigdemont, quan ell mateix representa els conservadors. Quan s’és vist que els conservadors facin la revolució? Doncs ell empeny ara l’ANC i els CDR a un enfrontament amb l’Estat. Brillant. I la gent d’ERC, ara de sobte moderada i pactista, com a estratègia per no patir més danys, ja que ells sí que han reconegut l’error, ara es veuen vilipendiats pels altres. Algú a l’ANC ha tingut la genial idea de posar els polítics al tram 155 de la propera manifestació! Ja es veu que entre la gent dirigent de la cosa, no hi brilla precisament la intel·ligència i la mirada llarga. Lamentable. Lamentabilíssim. Desolador. I ara resulta que no s’omplen els trams de la mani. Miri, Sra. Paluzie, quan es perd el sentit de la realitat i la connexió amb un sentiment comú i transversal, perquè es fa, literalment, partidisme, les manis es desinflen com globus. Jo, personalment, el dia 11 de setembre em manifestaré a la porta de casa. I no només pel profund desacord amb l’absurda desunió dels independentistes, sinó perquè anar per setena o vuitena vegada a BCN, aparcar set hores abans, i aguantar l’asfíxia durant dues hores, ja no se’m pot demanar. Perquè a més a més, des que vam sortir tots a les carreteres, que va ser una idea excel·lent, als convocants se’ls ha acabat la imaginació. I mira que seria senzill sortir tots davant de casa durant una hora i fer una paella, unes cartes, un aperitiu, un teatre per als nens, un espantaocells, un dibuix amb flors... qualsevol cosa abans que seguir amb la mediocritat i la pobresa d’esperit que mostren tots plegats. Quan torni el seny, que em cridin.