Un país buit

El llibre de Sergio del Molino, España vacía –que vaig conèixer per una entrevista de ràdio quan tornàvem d’Atienza–, és, de veritat, alliçonador. I com que, aquest agost, l’he passat enclaustrat a casa, m’he cruspit clàssics que mai no havia gosat llegir, amb pauses de televisió i de ràdio. Un dels temes radiotelevisius més repetits: les festes majors de pobles gairebé deshabitats que es convertien, per unes hores, en un altre “camí de Sant Jaume” de la legítima nostàlgia. Quanta festa, en un sol dia! Quants records d’un passat d’abans de la diàspora cap als barris perifèrics de Madrid o de Barcelona o de Frankfurt. Sovint, en el guió dels programes informatius de torn, una referència a la impossibilitat, total o parcial, de viure de tot allò que la vida del camp… havia ofert, durant segles i segles, als que no tenien el coratge de tocar el dos i convertir-se en gastarbeiter. No sé res de la vida al camp…, s’entén: de conreu. Ni sé res, tampoc, de les polítiques per recuperar tant espai buit, ara i avui, a favor d’una prosperitat futura, ni que sigui modesta, de supervivència. Tot amb tot, en els meus malsons, hi passen declaracions de polítics, prolífics a l’hora d’escampar pets d’ase, que no sé què proposen quant a la recuperació de l’agricultura, en una Península amb tants espais buits. Com que “és quan dormo que hi veig clar”, recordo els llibres de Paco Candel, farcits de memòries precises de qui ha hagut d’emigrar i fa balanç de tot allò que recorda de la seva pàtria d’origen. O els relats d’immigració de l’enyorat Jaume Botey. Per què els hem desat entre els mals endreços?