Open Arms

Sopant a la fresca amb amics, la conversa entra en aquell punt, més aviat cap al final, en què comencem a arreglar el món al voltant de taula. Plana la decepció que ha provocat la Unió Europea girant l’esquena a Open Arms i a totes les ONG que fan tasques humanitàries al Mediterrani. Algú es pregunta: si Europa ens falla, quina alternativa ens queda? Els Estats Units de Trump?, l’autoritarisme de la Xina?, de Rússia? Volem que la Unió Europea continuï sent aquell espai de pau i prosperitat, el baluard de drets i llibertats que hem tingut sempre com a referència. Però constatem que el model s’esquerda i que ens cal empènyer des de baix perquè l’ideal no es continuï degradant, començant pel nostre mar. Sobretot ara que, un cop desembarcats els rescatats de l’Open Arms –gràcies a la decisió assenyada d’un fiscal italià–, comença la segona part de l’aventura: la de la criminalització de l’ONG.

No es pot acceptar que els governs amenacin a qui ha salvat vides humanes i ignorin la pròpia responsabilitat en la denegació del primer de tots els auxilis. És gràcies a Open Arms i a organitzacions que actuen amb el mateix esperit fraternal que podrem obligar la Unió Europea a abandonar l’actual passivitat i a abordar d’una forma digna i eficaç alhora el repte de la immigració. Caldrà molta humanitat i intel·ligència. Ningú ha dit que sigui fàcil.