Il·lustració i identitat

Llegeixo amb profusa atenció Nova il·lustració radical, de Marina Garcés, bellament editat per Anagrama, l’octubre del 2017, en la seva primer edició. I ho faig, no sense reserves, producte de l’escassa relació que, gens ocasionalment, la pensadora ha establert entre la identitat com a principi d’igualtat i els moviments socials sorgits a Catalunya durant la darrera dècada. A parer meu, un judici erràtic que delata una resistència general en el si de la intel·lectualitat a repensar detingudament un concepte cardinal en la formació –encara avui– d’aquelles societats modernament articulades.

I tanmateix, ‘Nova il·lustració radical’ està ple de plantejaments suggeridors que realcen aquest assaig. Plantejaments que ens interpel·len constantment de manera oberta –i degudament concatenada– des d’una reflexivitat conscient a fi d’articular possibles solucions a la crisi de les humanitats. Un assaig sense respostes clares –tal com pertoca a l’assaig de perfil adornià com a gènere antidogmàtic– en què es reivindica el concepte de criteri il·lustrat com a eina d’emancipació.

No entraré ara en les contradiccions inherents –que Garcés mateixa exposa– pel que fa a reivindicar un moviment –la Il·lustració– que no va saber evitar el sorgiment de formes totalitàries de poder. Tampoc quant a la necessitat de crítica a l’humanisme històric que ha de menester una redefinició del seu llegat si no es vol caure en l’anacronisme cultural. Però sí que apuntaré la preocupant “impossibilitat d’intervenir amb eficàcia i autonomia sobre les condicions del temps vivible.” Paraules de l’autora que remeten a la noció de dignitat com a marc imperatiu de la nostra societat. I, en aquest sentit, a la necessitat de poder projectar en el temps històric la millora de la condició humana. Tenir consciència de posseir un destí comú i, en llibertat, saber empoderar-se.

Cal, doncs, recuperar Kant per constatar que encara ara estem en temps d’Il·lustració. Per tant, l’emancipació mitjançant el coneixement, aquell saber que res sabem previ a qualsevol transformació, es troba en un estat utòpic de realització. I, sobretot, quan més que mai es conrea la individualitat en la seva faceta acrítica. No debades, tecnocràcia i intel·lectualitat es donen la mà en el seu esforç per atomitzar i reduir l’ésser social a un fenomen anecdòtic. El fet col·lectiu –la identitat com a pont intercultural– es denigra en llur substrat ideològic.

potser cal més temps per copsar en tota la seva dimensió la importància de la identitat com a principi d’igualtat. Perquè al capdavall, si és veritat que fins i tot allò que significa ser humà està en disputa, posats a disputar cal trobar el lloc que ocupa l’individu i allò de substancial que el dignifica. Hi ha en l’alteritat –en les identitats plurals– un camí comú per explorar a partir de la idea que l’home és un ésser col·lectiu, i que socialment disposa també d’aquesta força per intervenir de manera crítica en els esdeveniments històrics.