Diccionari estiuenc

ADOCTRINAR. Allò que fan a totes les escoles i mitjans de comunicació espanyols, però que els catalans no podem fer. Fins i tot, n’hi ha que ho troben lleig, no fos cas que una suposada superioritat moral que diuen tenir es veiés afectada.

BILINGÜISME. Anomalia que cal fer desaparèixer de les terres catalanes a nivell social. Evidentment, a favor del català. A nivell personal un hom pot ser bilingüe, trilingüe o llegir, parlar i entendre tantes llengües com vulgui o pugui. Els únics bilingües practicants reals som els catalanoparlants, la qual cosa caldria començar a revertir en tots els àmbits.

CLAVEGUERES. Allò que tot urbanista ha de construir si vol tenir una ciutat ordenada i higiènica. Canviï urbanista i ciutat per les paraules que segurament al lector perspicaç d’aquest diari li vindran al pensament.

DIADA. Festa Nacional de Catalunya a punt de caure en la divisió. Fou cèlebre durant uns anys. Alguns patriotes amb poca vista hi aniran de mala gana només perquè des de Madrid no diguin que l’independentisme ha punxat. Però la realitat és que ha punxat. De fet, l’han rebentat des de dins, els mateixos que anys enrere van prometre als catalans allò que ni tan sols no van preparar mínimament. Com sempre, caldrà esperar el dictamen de la història, però cal avançar per a la posteritat que molts dels que ara fan la víctima tenen gran part de culpa que en aquests moments no siguem un estat lliure i lluny de la rèmora espanyola.

EFECTE DUNNING-KRUGER. És la relació entre estultícia i vanitat. Les persones que justegen a nivell intel·lectual i cultural tendeixen constantment a pensar que saben més del que realment saben i es consideren més espavilats del que realment són. És un fenomen de superioritat barata estudiat pels psicòlegs nord-americans Justin Kruger i David Dunning i es basa en dos principis bàsics: qui ho pateix és un incompetent que tendeix a sobreestimar les seves pròpies habilitats i, en segon lloc, aquests mateixos incompetents són incapaços de reconèixer les veritables habilitats en els altres. La classe política catalana en general ho pateix des de fa dècades.

IMMIGRANT. Persona de la qual no se’n pot parlar malament, encara que delinqueixi (violentament o no) perquè els controladors del pensament general “bonista” et poden titllar de feixista o xenòfob en un tres i no res. Només si fas disbarats i ets de raça blanca i pro-Trump, els informatius diran els teus orígens racials i pensament polític sense embuts.

MÓN. Allò que deien que ens mirava tot sovint. De fet, sí que van estar pendents de nosaltres poc abans i poc després de l’1-O. Un cop es va veure clarament que tot plegat fou una catxa, ens van deixar de mirar per no perdre més el temps. Ara aquest món està més pendent de Hong Kong que no pas de Lledoners.

NEGOCIACIÓ. “Tots som conscients que mai no hi haurà una negociació d’igual a igual a l’Estat espanyol fins que nosaltres [els catalans] no siguem un estat. És impossible iniciar cap procés de negociació en el qual nosaltres som una part d’un tot, que és un tot que ja ens ha dit moltíssimes vegades que no té res a negociar amb nosaltres. Encara més, que, quan negocia amb nosaltres, després no compleix.” Paraules literals d’un pres polític abans de l’1-O que, seguint qui sap quines estratègies, ara diu tot el contrari.

UNILATERALITAT. Tot i que la majoria dels independentistes de tota la vida sabíem que era i és l’únic camí possible, finalment els nou vinguts a aquest pensament s’adonen que és l’única opció amb Espanya (i, àdhuc, amb França). És quelcom possible, sempre que es facin els preparatius que calen sense badar, es facin els amics correctes i se sàpiga que hi ha alguns preus a pagar (i no són precisament aquells que primer han vingut al magí al lector).

VERITAT. A l’Evangeli de sant Joan, Jesús diu davant Pilat que Ell ha vingut al món per a donar testimoni de la Veritat. Aleshores el governador romà li pregunta: I què és la Veritat? I allò més interessant de la conversa és que Jesús no va respondre (Jn 18, 37-38). Això és el que succeeix a casa nostra: tothom demana la Veritat del que va passar abans i després de l’1-O, però de moment, els protagonistes fan com el rabí de Natzaret: no responen. I quan finalment donin testimoni dels fets, haurem de recompondre un trencaclosques, el qual, per anys que passin, sempre tindrem la sensació que algú ens va aixecar la camisa. Tot i que diuen que la Veritat, al capdavall, sempre sura, temo molt que en aquest cas mai no sabrem del tot el que de debò va passar.