Espanya, imperi frustrat

De vegades la història ens ensenya moltes coses, i és per això que coneixent profundament el passat ens podem explicar el present i sobretot el futur. Josep M. Colomer, en el seu assaig España: la historia de una frustración fa un repàs descarnat de la realitat espanyola des del 1492 fins a l’actualitat, i hom hi pot trobar molts elements que ens expliquen els comportaments i els pensaments de l’Espanya actual que arrenca des dels Reis Catòlics, per no dir abans, i dels quals, malgrat els segles, han estat incapaços de sostreure’s. Comença l’assaig amb una cita de Felipe González del 2018 en què es pregunta “si hi ha un projecte d’Espanya que de veritat sigui il·lusionant per al conjunt dels espanyols i atractiu per als catalans en el seu conjunt, siguin o no separatistes. O de veritat serà Espanya absent d’ella mateixa?” I amb aquesta introducció és normal que el primer que fa l’autor es preguntar-se: “Quan es va frustrar Espanya?” No cal dir que encara avui la conclusió, com deia Felipe González i com molt bé la va descriure Ortega y Gasset el 1921, és un estat, si no fallit, invertebrat.

Espanya sempre ha estat un estat dèbil on el militarisme i el catolicisme han substituït la debilitat de la política i l’administració. De fet, una gran quantitat d’espanyols encara avui marquen el naixement d’Espanya en els Reis Catòlics, la Reconquesta i el descobriment d’Amèrica, i és a partir d’aquí que es va crear tota una retòrica amb personatges i gestes heroiques per bastir un sentiment d’imperi i crear una grandesa de gran potència, la majoria de les vegades irreal.

En el 1492 Espanya era un país molt pobre que avui tindria una renda personal de 1.400 euros, el que actualment seria Burkina Faso. Des del 1557 fins al 1647, la corona espanyola va fer set vegades suspensió de pagaments, un rècord europeu! La recaptació d’impostos era una quimera. Els militars, l’Església i la noblesa n’estaven alliberats, i l’any 1700 era l’únic país d’Europa que recaptava menys impostos per habitant que cent anys abans. La ineficiència i la corrupció de l’administració era espectacular. L’exèrcit, tot i ser un dels eixos que sostenien la monarquia, era d’una ineficiència espantosa, segurament és l’únic exèrcit europeu que no ha guanyat mai cap guerra contra un país estranger, i sovint aquesta incapacitat la compensava amb la brutalitat. Era una Espanya de gran corrupció, de manca de justícia imparcial, d’oligarquies i de disturbis permanents, i és evident que amb aquesta herència és impossible crear una nació moderna i sòlida.

L’imperialisme lingüístic també ha estat un dels elements recurrents per intentar imposar un estat unitari, i al llarg dels segles, tant a la mateixa Península com a les colònies, s’hi ha practicat una política duríssima en favor del castellà amb intents sostinguts d’extermini de qualsevol altra llengua. Allò d’“espanyolitzar els nens catalans a través de la llengua”, que el ministre d’Educació espanyol José Ignacio Wert pretenia fer amb la reforma educativa i que va anunciar al Congrés el 2012, no fou una ocurrència d’aquell moment, el sentiment ja ve del Decret de Nova Planta i ha estat recurrent en qualsevol tipus de règim espanyol des d’aleshores.

I la pregunta que ens fem és, com és que a Catalunya, malgrat els intents, no ens n’hem pogut alliberar? Segurament hi ha una munió de factors que ho expliquen, però en tots hi ha un fet recurrent, i és que en totes les finestres d’oportunitat que hem tingut, les divisions internes ens han afeblit.

En el post-1-O ho hem tornat a veure i, malauradament, si no canviem molt i apliquem més intel·ligència política i astúcia, quan tornem a tenir una oportunitat, ens tornarà a trobar fragmentats en un munt de partits i associacions i missatges contradictoris, i tornarà a debilitar-nos. No es tracta de dir qui és més fort, més patriota o més independentista, es tracta de saber com serem més eficaços. Lamentablement, un gruix important de l’independentisme no pensa gaire en la importància que ha de tenir l’economia per a l’èxit del procés, i moltes de les veus més sonores en prescindeixen o fins i tot la combaten. Un greu error!