Si la bossa sona

Els furts i els robatoris amb violència al carrer no són exclusius de Barcelona, ni tampoc d’ara, casualment entre les municipals i l’Onze de Setembre. Dissortadament, són de tot arreu on es belluga molta gent i on hi ha comerç, llocs on delinqüents amb diferents graus de cinisme, astúcia o desesperació busquen el diner fàcil. Són un producte de la societat que “ens hem donat entre tots”, que diria aquella... A l’estiu, Barcelona fa olor de crema solar, de calamarsets fregits en una guingueta de platja, d’orxata, de cervesa, de romesco i de curri. Hi ha moltes hores de llum i els carrers semblen calidoscopis sorollosos. Fa molts anys que sabem que viure en un lloc tan privilegiat du associats força inconvenients. Que al metro o als bulevards hem de dur les motxilles al davant i les bosses ben tancades, que si ets dona cal anar amb compte i que si te’n passa alguna, al damunt, te’n poden fer responsable per com anaves vestida. Però també sabem que ho paguem tot una mica més car, i que quedar-nos a viure al barri dels pares serà tasca difícil per causa de l’especulació en el preu de l’habitatge. I sabem que les grans franquícies, les botigues de souvenirs i els grans gegants del comerç electrònic prenen l’espai i el negoci als comerços de tota la vida. I que en general l’estil de vida de la gran ciutat danya el medi ambient... I que una cosa és fer bons diagnòstics i buscar solucions als problemes i una altra, fer perverses i matusseres campanyes de desprestigi.