Solitud

“Jubilats japonesos roben a les botigues per anar a la presó.” El titular del principal diari nipó, el de més tirada i distribució, el Yomiuri Shimbun, és real i crida l’atenció. Resulta que creix el nombre d’ancians japonesos que cometen aquesta mena de delictes, petits furts, per poder ser empresonats. Però el que fa pensar i genera tristesa és saber l’objectiu. I no és per necessitat, tot i que hi ha alguns casos en què les autoritats sí que han detectat que és per pobresa. No. Majoritàriament ho fan per no estar sols. Perquè a fora, en la vida en llibertat, els falta el seu ikigai, és a dir, la seva raó de ser, de viure. Entenen que ja no hi ha res en aquell món –el de fora– que els pugui fer feliços. No tenen companys, companyes, amics, famílies... que per raons naturals –alguns, no tots– han traspassat. D’altres, per diverses raons, els han arraconat. I un percentatge força elevat ha decidit aïllar-se, estar sol per voluntat pròpia. És la paradoxa d’una societat que és el model perquè pot presumir de tenir la població més longeva del món i s’exporta arreu el secret per viure més i millor. Però curiosament, la majoria de japonesos de més de seixanta-cinc anys se senten sols i opten per delinquir o per treure’s la vida. La taxa de suïcidis és de les més altes del món. I més encara entre el col·lectiu dels de més de seixanta anys.

En un país on hi ha restaurants amb taules aïllades on el comensal pot menjar sol, sense que el molesti ningú. Que han triomfat empreses de lloguer d’amics o els karaokes amb sales individuals per cantar per tu sol la teva melodia preferida, no és estrany que la soledat hagi acabat arrelant en l’ànima dels seus habitants. Fins al punt que hi hagi molts japonesos que sàviament valorin més la companyia d’un estrany –que amb el pas del temps i de la condemna serà un amic– que l’escolta i li fa companyia, per força, entre reixes, que no pas acabar els seus dies sol i en silenci. Per pensar-hi. No els sap cap greu sacrificar la seva llibertat per combatre la solitud.