Els gegants del Vendrell

A mi em passa que cada cop m’interessen més les informacions locals i comarcals –del “territori”, en diuen ara–, i menys les de projecció nacional o internacional. Potser és perquè vinc de la premsa local. En certa manera m’hi mantinc. Potser perquè les informacions grans i transcendents es fan cada cop més antipàtiques, difícils de desentrellar i allunyades del “territori” i la seva gent. En les informacions locals parlen els alcaldes, els pobres alcaldes sense recursos que quan no han de patir per un os deixat anar han de patir perquè l’estiu és sec i els incendis són una amenaça viva. Jo, que puc entendre que algú vulgui ser cap de govern, no m’explico com encara hi ha, a cada poble i sense falla, algú disposat a dirigir un Ajuntament. El sou és escàs, l’equip humà és curt, la pressió veïnal és intensa, la Diputació on de tant en tant s’han de reunir és remota... Parlo de pobles petits i també de mitjans. Els grans són una altra cosa. Són una altra cosa? Els sous són millors, hi ha més personal al consistori, però quan no falla l’aigua en sobra perquè hi ha hagut una inundació o apareixen rates a la platja en ple estiu o s’ha d’atendre els que dormen al carrer. Els administrats també s’expressen: els pagesos que veuen perillar la collita de l’avellana, aquells altres atacats pel mosquit tigre, els que no cobren raonablement el raïm, els ciutadans que pateixen per la seguretat o que estan alegres perquè s’acosta la festa major. No tot són desgràcies: les festes majors, els concerts, el carnaval, la ingesta de coques i mones, les falles que baixen pel Pirineu, els castells, el senyor que fa violins, l’equip humà que toca les campanes, l’equip de futbol de quarta o cinquena divisió. S’acaba, i comença el telenotícies “seriós”. Surten els grans estadistes, els futbolistes milionaris. Em limito als titulars. Ja s’ho faran.

Durant uns dies els gegants del Vendrell, la Teresa i en Salvador, s’han mantingut desapareguts. Algú havia robat la caixa de camió que els contenia. Una caixa pintada amb motius festius que no podia passar desapercebuda i que dona la mesura de quina mena de lladres eren. La caixa i els gegants han estat feliçment recuperats però durant uns dies he patit per la gent del Vendrell. M’he posat a la seva pell. Si a Mataró ens haguessin sostret en Robafaves hi hauria hagut manifestacions, batudes, novenes, gent tirant-se del campanar, plors. El Vendrell ha celebrat amb molta pompa el retorn dels gegants.. Els han examinat: ni una rascada, els ulls immòbils de sempre, el mateix encarcarament substancial. Sortirem a celebrar que Pedro Sánchez hagi pogut formar govern? Ens doldrem externament del desorientat i desfibrat govern català? A quin acord diu que han arribat, els del G7 que ens han d’arreglar el món?