Resistència

Fa pocs dies va morir, als 93 anys, Andrés Alwyn, advocat i polític xilè que va ser un dels tretze militants del Partit Demòcrata Cristià que van signar una declaració en contra del cop d’estat d’Augusto Pinochet dos dies després, el 13 de setembre del 1973, que aquest fos executat. Ho va fer mentre que els dirigents del partit (entre els quals el seu germà, Patricio Alwyn, anys després president de la República de Xile un cop van celebrar-se les eleccions posteriors al plebiscit del no a Pinochet) van consentir-ho, si no van donar-li un suport explícit. Durant la dictadura militar, va mantenir-hi una oposició ferma lluitant pels drets humans aniquilats al seu país, intercedint a favor dels presos polítics, reclamant el dret al retorn dels exiliats. No va deixar de lluitar quan, mantenint-se Pinochet com a cap de les forces armades xilenes, amb la reinstauració del sistema democràtic al país es va intentar imposar la llei del “punt final” que suposava la impunitat dels criminals que, torturant i assassinant, van treballar per la dictadura.

He trobat el nom d’Andrés Alwyn a Santiago-París: El vuelo de la memòria, un llibre amb les veus de Mónica Echeverría i Carmen Castillo (mare i filla) alternant-se en el relat de la seva vida lligada a les circumstàncies històriques. L’estava llegint abans d’escriure aquest text, i també hi he trobat una acció que m’ha commogut especialment i que va tenir lloc el 29 d’agost de 1988, just fa 31 anys. Unes seixanta dones, pertanyents al moviment Mujeres por la Vida, van caminar pel centre de Santiago duent unes figures de Plumavit (material plàstic espumós) pintades de negre amb el nom d’un desaparegut, d’un pres o d’un exiliat. Mónica Echeverría explica que va crear-se el silenci als carrers i que fins i tot la policia en principi no va reaccionar, potser desconcertada davant d’una forma de denúncia inesperada.

Després hi va haver bombes lacrimògenes i mànegues d’aigua per dispersar. Tot fugint, les dones van deixar les figures recolzades en parets i arbres. La resposta dels carrabiners: “Entierran sus metralletas en las imágenes, las patean en el suelo, se las llevan en sus furgones.” Malgrat això, algunes van restar-hi unes hores com a símbol de la barbàrie. Alguna cosa d’aquest esperit, en contra de l’oblit de les víctimes, va restar i perseverar: no deu ser per res que, amb tots els peròs, a Xile s’han arribat a jutjar i condemnar criminals de la dictadura.