De reüll
Hong Kong, un mirall?
Aquests últims mesos hi ha un estat generalitzat de desànim en l’independentisme. Des de l’octubre del 2017, passant per la gestió dels resultats del 21-D, les coses no s’han fet bé. La repressió és un gran atenuant que ens fa ser més comprensius. La batalla partidista, però, ens indigna. El president Puigdemont defensa una “direcció aliada” que marqui la ruta a seguir. Sigui quina sigui la via, cal que hi hagi consens en els objectius a curt i mitjà termini. Propostes concretes i pactades amb actors destacats de la societat civil. Ja hi ha un mínim comú denominador, però és massa abstracte: diàleg, confrontació i no renunciar a la unilateralitat. Tornar a l’1 i al 3 d’octubre. No n’hi ha prou, però és el referent. Les accions més contundents poden ser efectives, però també poden fer minvar el suport social. Entre el 70 i el 80% dels catalans volen resoldre el conflicte votant i troben injusta la presó. El camí? Lluita no-violenta pels drets fonamentals. És inevitable que Hong Kong ens faci pensar en la nostra situació i segur que podem aprendre coses de les mobilitzacions i de la resposta del govern i de la Xina, però les circumstàncies són diferents. Ahir l’arrest d’activistes per organitzar manifestacions era vist “extremadament preocupant” per la Unió Europea. Es referien a Hong Kong, és clar! La nostra és la via catalana i, si la repressió ens fa més forts i aprofitem la majoria parlamentària, ens en sortirem. “Només” cal no equivocar-nos i assumir que va per llarg.