Una lectora impenitent

Hauríem d’odiar les xarxes socials, que cada vegada s’assemblen més a un podrimener inacabable i pantanós, del qual costa escapar perquè t’hi endormisques, bressolat per un flux de trivialitats narcotitzants. Passa, però, que entre la molta gent que no et són res, i que sovint són els que més t’hi embardissen, n’hi ha d’altra que t’estimes i que de tant en tant t’hi arrosseguen i et fan riure o et commouen o et fan enfadar, i alguna altra que, encara que coneguis en realitat molt poc, se t’han guanyat un lloc al cor perquè solen entrar-hi només per escriure-hi coses que encara són importants, dins i fora del món, com ara que han trobat certa frase brillant en un llibre, que una obra de teatre els ha deixat desfets o que, per enèsima vegada, s’han hagut de rendir al poder d’endevinació de la poesia.

Hi ha una amiga (em prenc la llicència de considerar amistat allò que la xarxa ha unit) que és especialista a deixar-me atònita amb les citacions que transcriu, cap de banal o pretensiosa, com ara aquesta d’Étienne Decroux a Paraules sobre el mim: “La bellesa conté la tristesa com una hamaca conté un cos. Allò que no arriba a oblidar ni a dissoldre, ho gronxa.” Qui diantre és Étienne Decroux? No ho sé, no ho sabia, però ja no poc viure sense aquest balandreig que proposa. Un altre dia, pots trobar penjat al seu mur un vídeo de Pina Bausch, i l’endemà, un poema de Ted Hughes sobre el no-res, o Pascal Lambert defensant un teatre que murmuri,o Sophie Calle interrogant-se sobre què fer amb els morts. En lectures, sempre ens va al davant. Recordo el sentiment victoriós que em va embargar perquè havia citat un llibre d’Agustina Bessa-Luís que jo ja havia llegit feia anys. Ha estat l’únic cop. A vegades calla durant un temps força llarg, potser perquè està escrivint, que ho fa i molt bé, o perquè no té res a dir, que és una raó de pes que no ajuda a sumar seguidors, però impacienta amorosament els pocs que té. Més d’un deu pensar a hores d’ara que me la invento, que és només la projecció d’algun algoritme culte, però juro que existeix i que és tan normal, que t’inspira quasi compassió, com si et veiessis en un mirall, però tota passada en net, amb la clenxa recta i el vestit planxat, encara que ella diria que no, que és molt pitjor, que li passa com a la seva admirada Anne Carson, que no arriba a comprendre com pot escriure amb plaer sobre el dolor. Té debilitat per Pascal Quignard, de qui un dia va transcriure això, que em va commocionar: “En aquest espai es respira, per fi. Es tanca la boca. S’hi escriu. S’hi està sol. S’hi és un mateix. Es respira.” Enmig del guirigall de la xarxa, vivim en certa manera inhalant aquestes notetes que ella ens deixa, com bombolletes d’aire perquè, en sortir, respirem una mica millor.