Intimitats de l’escriptor

L’altre dia, a mig escriure un article d’aquests, em vaig haver d’aixecar per la urgència d’un clau. Un cop d’aire al corredor va separar de la paret un quadre, i van anar a terra el quadre i el clau que el sostenia. (Què s’havia pensat, el lector?) La restitució va durar una estona. En acabat, vaig reprendre l’article. El lector es va adonar de la suspensió? En absolut. Escrivim –els periodistes, els novel·listes, els assagistes– com si només escrivíssim, com si fóssim aliens a les contingències domèstiques o personals, com si no ens aixequéssim per beure un vas d’aigua, per canviar uns bolquers, per anar a dormir, per clavar un clau, per consultar el Twitter, per anar al lavabo o a passeig. El meu pare, que dibuixava a partir d’uns guions escrits per altres, un dia en va rebre un que cap a la meitat deia: “I ara el guionista farà una pausa fumant-se un cigarret, i convida el dibuixant a fer el mateix.” El pare, que llavors fumava, va fer cas de la directriu. Els lectors del còmic, però, no ho van saber mai. Hauria estat bé incloure una vinyeta amb el dibuixant i el guionista en acció de fumar. Josep Pla va explicar que els adjectius li venien fumant el cigarret que prèviament s’havia embolicat a mà. Ho va dir en una entrevista, mai, que jo sàpiga, en un escrit seu: “Ara, lector, fumaré i el deixaré una estona per veure si em ve l’adjectiu que busco.” Des d’Homer i Plató, quants textos no han quedat momentàniament en suspens per una pluja inoportuna a l’àgora, perquè és l’hora de dinar, perquè han arribat aquells parents, per la mort d’un amic, perquè hi ha programat un viatge a París, perquè s’ha d’esporgar el jardí... Voltaire bé havia de fer la collita a l’hort que aconsellava regar. Émile Zola no portava el naturalisme que cultivava a l’extrem de dur a exposició pública la manera com elaborava els llibres descarnats. Narcís Oller, el seu seguidor aquí, tampoc. El capital sembla escrit seguit. I A la recerca del temps perdut, que té molts volums. L’escriptor amaga i dissimula la intimitat també quan escriu les memòries o manté un dietari. Als dietaris o a les memòries l’autor pot arribar a explicar una malaltia sobrevinguda, fins i tot amb detall i delectació. Les indisposicions passatgeres, els rebomboris, els compromisos de cada dia, la dutxa regeneradora, gairebé mai. Moltes vegades s’obliden de dir que estan casats i que tenen família. Tots els dietaristes semblen solters i sense fills. Hi intervé el pudor, i també la coqueteria.

Només els escriptors? I els pintors, i els músics i els actors... Bé, d’actors en som tots. Cada matí sortim al carrer amb un principal propòsit: fer veure, a còpia d’indumentària, higiene i maquillatge, que no ens acabem de llevar, que no hem dormit amb la boca oberta, que no hi ha hagut jocs de llit.