Catalunya al cap

En un conte de les Mil i una nits, o potser en una fantasia de Jorge Luis Borges, uns geògrafs confeccionen amb tant detall un mapa del seu país que quan el despleguen cobreix sencer el país representat. Aviat hi circulen formigues i panteres, hi creixen palmeres, hi transcorren rius, i s’hi veu, a escala natural, el palau a l’interior del qual viuen i treballen els geògrafs que han rebut del rei l’encàrrec inusitat. Un cop de vent estripa i s’endú la redundància sense sentit.

Joan Antoni Solans va economitzar paper i esforços inútils. Tenia tot Catalunya al cap. També en plànols fragmentaris i carpetes, però, sencera i en conjunt, al cap. Hi vaig parlar un sol cop. Em va fer la mitja por dels que ho saben tot. Em va preguntar on vivia. Em va explicar l’evolució històrica i urbanística del meu carrer, me’n va enumerar els arbres, va suggerir una proposta per millorar-ne la inclinació i evitar aigües invasives. De casa meva, me’n va dir la cota i algunes servituds que l’afecten. Com que la conversa es feia àrida, la vam desviar cap a passatges més amens. Em vaig adonar que coneixia totes les ciutats i pobles del país, el nom i els títols de propietat de totes les fonts, els barrancs, les muntanyes, els rius i afluents. Molts pobles i ciutats els coneixia perquè, en part, eren creació seva. És –era, perquè s’acaba de morir– l’urbanista que en democràcia va posar ordre primer a Barcelona, treballant per als alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall (la primera planificació de la Barcelona olímpica és seva) i després per a gairebé tots els governs de Jordi Pujol. Pujol, que presumia de conèixer Catalunya pam a pam i persona a persona, tenia en Solans un competidor temible. Un parell d’alcaldes d’aquella època –Joaquim Nadal de Girona i Manuel Mas de Mataró– han recordat Solans a l’hora de la mort. Ho podrien haver fet tots absolutament. S’havien barallat i discutit, però les idees urbanístiques de Solans impregnen gairebé tots els pobles del país. La Catalunya endreçada és en bona part obra seva.

Dilluns la maniobra falsa d’una conductora el va atropellar a Calella de Palafrugell mentre carregava les maletes davant l’hotel on s’havia allotjat. TV3, emissora tan atenta al que ara en diuen “territori” i tan comptable dels accidents de trànsit, no en va dir res. La mort de Solans no va sortir ni per “territori” ni per “accidents”. Tampoc per personatges que han fet història.

L’última vegada que el vaig veure i sentir va ser en l’acte de presentació de l’antològica de l’escultor Manuel Cusachs. Si Cusachs coneixia tothom, Solans sabia de tot. Va parlar d’escultura amb la solvència amb què parlava d’urbanisme i va explicar que les noves ciutats, i també (algunes) rotondes, són exposicions a l’aire lliure que endrecen i culturitzen Catalunya.