El món de Martini

Un amic em deia sempre que li agradaria viure dins d’un anunci de Martini. Parlo de quan les begudes alcohòliques s’anunciaven sense restriccions i el reclam del Martini era un món de luxe habitat per gent molt guapa, molt feliç i molt pija que es movia pels paisatges més privilegiats del món. Llegint Paraules que tu entendràs, l’última novel·la de Xavier Bosch (m’he fet el compromís de comentar sempre les novetats d’en Xavier), vaig evocar les paraules de l’amic. Les tres parelles protagonistes són uns professionals d’èxit molt ben avinguts que només arrencar el llibre els trobem celebrant el Cap d’Any en un hotel de luxe dels Alps i que al final de la narració fan el reveillon a Venècia. Enmig, estudis d’arquitectura i jardineria, despatxos d’advocats, redaccions de diaris, una fotògrafa sensacional, uns nens fantàstics, més sopars i dinars amb els millors fruits de la terra, viatges exclusius i cap dolor que no sigui superable. En Xavier Bosch és un murri: cap al final menciona els anuncis de Martini. La referència m’estalvia que ell es prengui malament la comparació i serveix perquè el lector vegi que l’autor projecta sentit de l’humor sobre ell mateix i els seus personatges. “Res de política”, s’imposen els comensals el primer Cap d’Any. La política es fa inexistent. Vaig retreure a Bosch que en el llibre anterior, situat a Barcelona en els moments actuals, el “procés” no aparegués per res. Ara m’hi he repensat. Ell practica l’alta comèdia. Hollywood, durant la Gran Depressió o durant la guerra del Vietnam, ens va oferir moltes pel·lícules, consumides amb molt de gust, poblades de parelles que bevien xampany, ballaven per les escales i s’equivocaven de cònjuge o de pijama. Està prohibida l’evasió? Un dia que em va voler veure, Xavier Bosch em va citar no en un bar de la Rambla o del Raval, que és el que fa tothom, sinó a l’hotel Casa Fuster, el de Woody Allen. Món de Martini? Bosch és el nostre Woody Allen de les classes mitjanes tirant a altes. No existeixen aquests personatges? I tant si existeixen. I Bosch els coneix bé i els fa servir per parlar de les seves coses: el sexe, l’amor que dura o no, les infidelitats sanes o tòxiques, la sinceritat... “Res de política.” Ni de corrupció, tan tractada per Bosch. La corrupció aquí és a Miami. Abans l’havia localitzat a Osona. Ara uns dels protagonistes es fan una casa a la comarca. La pudor de purins ha estat superada.

Xavier Bosch té uns ulls com pilotes de ping-pong que ho observen tot. Diu que els periodistes no ens enllustrem mai les sabates. Va veure les meves aquell dia a la Casa Fuster? I orelles afinades: els homes parlen com els homes, les dones com les dones i els nens com els nens. Diàlegs admirables en la seva novel·la més equilibrada.