El so de les possessions

A col·legi, només hi havia un nen de la nostra classe que portés claus. Les tenia en un manyoc compacte com un puny que feia respecte, sempre penjades d’un clauer en forma de ganxo de la tira del cinturó. Com que era més aviat corpulent i solia anar amb uns pantalons massa cenyits que li entorpien el pas, obligant-lo a caminar encarcarat i amb un cert balanceig, el sentíem arribar d’una hora lluny, amb aquell entrexocar de peces metàl·liques, com d’armadura descordada, que sonava, ara no sabria dir per què, d’una manera amenaçadora. Era el bala perduda de la classe, el fanfarró, el nyego, com en dèiem llavors. A les aules de la meva època n’hi havia quasi sempre algun, d’aquests, i encara que en aparença els temíem, el fet d’apartar-nos-en més aviat era la manera que teníem de menysprear-los i marginar-los nosaltres a ells. Els clauers de ganxo n’eren un dels distintius més notoris, com els braçalets de cuir, la ganyota torta amb què feien gala del sarcasme amb què anaven per la vida i la medalla d’or de la verge que duien penjada al coll, refulgint per sota del botó descosit de la bata d’escola. No teníem pas més d’onze o dotze anys, però aquell nen ja assumia la representació d’una virilitat imposant i perillosa que tenia el seu vòrtex en aquella dringadissa escandalosa. Mai no se’ns va acudir, almenys a mi, preguntar-nos per què tenia tantes claus, i si de debò obrien o tancaven alguna cosa. Potser no eren més que un enfilall de peces inservibles que li havien donat a casa, de llocs que ja no existien, d’algun magatzem espanyat, del cadenat de la bicicleta o d’un vell armariet de les eines. Potser alguna era de mentida i tot, però inspiraven tant de respecte com les que portava a la butxaca el director de l’escola en un clauer de pell, boterut i pesant, dins del qual hi havia enrotllades, com en un expositor plegable en miniatura, les claus dels despatxos, del pati, del menjador, dels vestidors i de la porta d’entrada general a l’edifici. Quan era ell qui ens impartia la lliçó –un fet excepcional–, les dipositava sorollosament damunt la taula i es passava l’estona joguinejant amb aquell seu tresor, que tots associàvem a l’autoritat i l’obediència.

Les claus a les butxaques o penjades del cinturó: el so de les possessions. És un soroll que de gran he retrobat en determinats homes de negocis que fan girar d’amagat monedes i claus a les butxaques mentre et parlen, avesats a imposar-te com si res el cascavelleig de les seves riqueses. Per al nostre company de classe, però, eren al contrari el pes de la vulnerabilitat, i només puc afegir que va ser ell, el primer que va comparèixer un dia a escola amb una rosa per a la nena que li agradava, i que cap dels que érem allà, aquell dia, vam sentir cap mena d’aprensió pel seu vistós clauer.