Vuits i nous
Manifestació de càstig
Vaig anar a la manifestació de l’Onze a Barcelona. Més que manifestació, concentració. Em vaig situar en una rajola davant l’edifici de la Universitat i d’allí no em vaig bellugar. Impossible anar amunt o avall ni pensar d’arribar a la plaça d’Espanya, on passaven les coses.
Sempre m’hi havia desplaçat amb tren, i aquesta vegada em vaig deixar convèncer per agafar un autobús llogat per l’ANC. Vaig pensar si no m’havia equivocat: més de cinquanta persones perfectament acomodades i ordenades vam fer el viatge en silenci. Ni una bandera, ni un assaig de cants, ni un crit reivindicatiu. Semblava que anéssim d’excursió a Sant Miquel del Fai. Al tren he vist sempre més animació. Hi contribueix el fet que la gent hi va dreta. La posició vertical i el cos a cos faciliten les expansions, també les patriòtiques. O potser avui també hauria trobat el tren ensopit? Els concentrats només vam ser 600.000. Com que n’havíem arribat a ser més d’un milió, alguns parlen de fracàs. A veure: més de mig milió de persones són moltes persones i mantenir vuit anys una concentració humana com no se’n veu cap al món per cap motiu faria que els interpel·lats s’ho haguessin de rumiar. No rumien res, ens ignoren o encara ens volen més desactivats. Però érem menys, això és un fet. La quietud de l’autobús va ser una pista. Aquella gent estava fatigada de la desorientació i “falta d’unitat” dels polítics que han de conduir el procés. Entre l’any passat i aquest hi ha hagut el judici als presos. S’han sabut moltes coses que han causat disgust: la imprevisió, les presses, la “desobediència” als seus propis mandats. I ara què? Què s’ha d’anar a reivindicar a Barcelona? La independència, és clar. Però amb quin pla estratègic nou i efectiu? No ens l’expliquen, potser perquè no el tenen. Els que no van agafar el tren ni l’autobús, no és que hagin renunciat a les seves conviccions, és que es troben sense eslògans per proferir. Un referèndum? Ahir va fer deu anys del d’Arenys de Munt. A la tornada vaig veure per TV3 la biografia de Jacint Verdaguer. A la pel·lícula no va sortir, però quan el bisbe el va confinar a l’església de Betlem, que es troba just al davant del Palau Moja, on havia fet d’almoiner, el capellà poeta diuen que va dir: “Tantes voltes per acabar travessant la Rambla.” Deu anys per tornar a Arenys de Munt. Això cansa el més pintat. Va ser una manifestació de càstig.
De les manifestacions o concentracions m’agraden els finals: quan et trobes als carrers més remots gent amb samarretes i banderes que en venen. Són els paperets i serpentines que el vent s’emporta després d’una festa. Sí, ens resta la festa, i fins l’any que ve si abans no hi ha hagut el momentum de la sentència, que no l’intueixo, o un recanvi de líders i de plans.