La culpa

A una setmana que el rei convoqui els espanyols a tornar a passar per les urnes el 10-N (ja té nassos, que sigui ell, que no ha passat mai per les urnes, qui les hagi de convocar, no?); a una setmana, deia, no deixa de ser curiós tot el que està passant. En comptes d’estar tots plegats negociant i negociant per desencallar-ho tot a darrera hora (Catalunya style), les formacions polítiques espanyoles (les que sumen i les que no) semblen molt més interessades a culpar els adversaris del fracàs que no pas a fer que finalment hi hagi investidura. Vaja, que la culpa és negra i ningú la vol. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias fa gairebé cinc mesos, cinc!, que es culpen l’un a l’altre del bloqueig que hi ha a Espanya. “És preferible un govern de coalició abans que no anar a una repetició electoral”, ha insistit Iglesias una i altra vegada. “Iglesias ha dit en tantes ocasions que desconfia del PSOE, que jo he acabat desconfiant també de les posicions d’Iglesias, perquè no hi pot haver dos governs en un”, ha insistit Sánchez per deixar clar que l’intransigent és l’altre. Còmic. Ni Esquerra, no vol tenir la culpa que hi hagi noves eleccions a Espanya (“Por nosotros no será”, Rufián dixit). I ara, suposo que després de rebre finalment la pressió de l’Ibex perquè hi faci alguna cosa (i després de veure com els castiguen les enquestes), va i Albert Rivera ofereix una “solució d’Estat” a Sánchez (una proposta vergonyosa i insultant, tot sigui dit; sap conjugar cap frase, aquest home, sense que hi surti el 155?). Fins i tot a Pablo Casado ahir el volien fer passar per una persona dialogant (“ell sempre ha estat disposat, a reunir-se amb Rivera i Sánchez”, deien des de la seu popular –de PP– del carrer Gènova). Ha, ha, ha! Preparin-se perquè la setmana és llarga i de declaracions en sentirem de tot tipus. Ha quedat inaugurada la campanya electoral (de fet, fa dies) i ara tot s’hi val. Sobretot, és clar, culpar els altres d’aquest ridícul sense precedents a les democràcies occidentals.