Llibertat, amnistia...

Tinc el carnet de l’Assemblea de Catalunya número 8401, del 7 de novembre de 1971. Hi ha quatre punts: 1. La consecució de l’amnistia general dels presos polítics i exiliats polítics. 2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertats de reunió, d’expressió, d’associació, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés del poble al poder econòmic i polític. 3. El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació. 4. La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Sap molt de greu constatar que 48 anys més tard, quan el dictador en fa 44 que és mort, amb una Transició que ens va fer girar full sense fer justícia, i havent-se celebrat desenes d’eleccions democràtiques els catalans estiguem reivindicant el mateix. És inconcebible que Cuixart i Sánchez vagin cap als dos anys de presó, i que no s’hagi produït un tsunami de veritat. Sí, també ho és la situació dels altres presos i exiliats, però que els presidents de dues entitats cíviques com Òmnium i l’ANC es trobin empresonats i amb el pèndol d’una sentència que es preveu severa, és la confirmació que la justícia i els poders fàctics de l’Estat espanyol estaven impregnats de la famosa dita de Lampedusa, que cal que tot canviï perquè tot continuï igual. Tornem als quatre punts de l’Assemblea i recordem que els partits la van acabar dinamitant quan van creure que ja no calia la unitat, en un altre tremend error de la casta política catalana. Deixant de banda els aspectes ja superats, em fixo en el punt quart, que és un dels pecats originals del procés. No s’ha treballat ni coordinat res amb els altres pobles de la península. Ni s’ha procurat fer bandera dels Països Catalans. Sabem que els objectius i les sensibilitats són molt diferents però calia fer un exercici de pedagogia, i hi ha un parell de punts en el quals podríem trobar molts aliats: l’abolició de la monarquia i barrar el pas al feixisme. És trist que la causa catalana tingui partidaris a tot el món, i en canvi costi tant trobar-los més enllà de l’Ebre. Les males entranyes d’aquest Estat fa improbable la unilateralitat, si no volem passar per una vall de sang i llàgrimes d’imprevisibles conseqüències. Bé, les llàgrimes ja les estem patint.