Llop cerver

La pri­mera vegada que vaig sen­tir a par­lar d’un llop cer­ver va ser perquè vaig lle­gir-ho. Ho havia escrit Víctor Català a Soli­tud, poc després d’haver començat el capítol 7, que es titula Pri­ma­vera. Aquest capítol comença en els pri­mers dies de maig, Mila veu la mun­ta­nya embe­llida, des­co­breix que el seu cos també ha embe­llit i que ja és a punt per ser mare. Dies més tard, a l’hort, s’estira sota un amet­ller. És l’hora de la mig­di­ada. Dorm tran­quil·lament fins que nota una cosa estra­nya. “Dues espur­nes relluïen enmig de la malesa: dues nine­tes de llop cer­ver, ple­nes de cobe­jan­ces, esta­ven cla­va­des en ses carns mateix que agu­lles roen­tes.” Però qui va esmen­tar abans que ella els llops cer­vers va ser Jacint Ver­da­guer. Me n’ha par­lat en Ber­nat Gasull a Bar­ce­lona, durant la Set­mana del Lli­bre en Català, un dia que vaig comen­tar-li que estava lle­gint Maleïda, el lli­bre que ha escrit i que ha edi­tat Ver­da­guer Edi­ci­ons. A Maleïda –n’han fet també una pel·lícula–, Gasull prova de recons­truir pas a pas l’excursió que va fer Ver­da­guer l’estiu del 1882, quan va tra­ves­sar tot el Piri­neu català perquè estava pre­pa­rant Canigó. Pot­ser va pujar l’Aneto, que es diu també Maleïda i que és també una mun­ta­nya cata­lana. Gasull i jo comen­tem que llop cer­ver és la manera popu­lar de dir linx en la nos­tra llen­gua. Ell explica que encara ho ha sen­tit dir als últims par­lants de català que hi ha a la serra de Madres, entre el Con­flent i el Cap­cir, a les Gar­rot­xes del Con­flent, a la Cata­lu­nya del Nord. I hi afe­geix que no entén per què, si hem aca­bat recu­pe­rant la paraula gall fer i subs­ti­tuint el bar­ba­risme uro­gall, con­ti­nuem ano­me­nant linx a un llop cer­ver o fla­menc a un àlic. Sí, en català els fla­mencs són també àlics. I Ver­da­guer, natu­ral­ment, també en parla.