Llop cerver

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’un llop cerver va ser perquè vaig llegir-ho. Ho havia escrit Víctor Català a Solitud, poc després d’haver començat el capítol 7, que es titula Primavera. Aquest capítol comença en els primers dies de maig, Mila veu la muntanya embellida, descobreix que el seu cos també ha embellit i que ja és a punt per ser mare. Dies més tard, a l’hort, s’estira sota un ametller. És l’hora de la migdiada. Dorm tranquil·lament fins que nota una cosa estranya. “Dues espurnes relluïen enmig de la malesa: dues ninetes de llop cerver, plenes de cobejances, estaven clavades en ses carns mateix que agulles roentes.” Però qui va esmentar abans que ella els llops cervers va ser Jacint Verdaguer. Me n’ha parlat en Bernat Gasull a Barcelona, durant la Setmana del Llibre en Català, un dia que vaig comentar-li que estava llegint Maleïda, el llibre que ha escrit i que ha editat Verdaguer Edicions. A Maleïda –n’han fet també una pel·lícula–, Gasull prova de reconstruir pas a pas l’excursió que va fer Verdaguer l’estiu del 1882, quan va travessar tot el Pirineu català perquè estava preparant Canigó. Potser va pujar l’Aneto, que es diu també Maleïda i que és també una muntanya catalana. Gasull i jo comentem que llop cerver és la manera popular de dir linx en la nostra llengua. Ell explica que encara ho ha sentit dir als últims parlants de català que hi ha a la serra de Madres, entre el Conflent i el Capcir, a les Garrotxes del Conflent, a la Catalunya del Nord. I hi afegeix que no entén per què, si hem acabat recuperant la paraula gall fer i substituint el barbarisme urogall, continuem anomenant linx a un llop cerver o flamenc a un àlic. Sí, en català els flamencs són també àlics. I Verdaguer, naturalment, també en parla.