Des de la primera línia

A la secció de cartes al director dels diaris sovint veiem notes d’agraïment de familiars de pacients o del mateix malalt, que agraeix el tracte rebut en algun tractament o alguna hospitalització. No n’he vist gairebé mai cap d’adreçada al metge de capçalera, o de família, com en diuen ara. Fins fa poc no es requeria ni especialització, tot i que són els qui disparen les alarmes quan convé. Metges obligats a saber una mica de tot i que assumeixen la responsabilitat de posar en marxa tot el procés per guarir les malalties. M’he passat l’estiu anant a metges. M’han fet exploracions, TAC, biòpsia, operació i seguiment des de l’Hospital de Campdevànol, primer, i des de l’hospital Josep Trueta de Girona, després. Però va ser a l’humil ambulatori de Sant Joan de les Abadesses que es va activar una maquinària que de moment va cap a un desenllaç satisfactori. Sovint, el metge que atén les visites ambulatòries opta per curar-se en salut i derivar el malalt a l’especialista. En el cas que sigui una falsa alarma, són els primers a qui l’administració sanitària dona la culpa del malbaratament dels recursos. Moltes vegades també són víctimes de la ira del malalt o els familiars si les coses no van prou bé. També és la branca de la medicina menys dotada econòmicament. No hi ha cap especialitat mèdica que estableixi un vincle tan pròxim entre pacient i metge. Són els qui més coneixen els nostres costums, les nostres debilitats físiques i la propensió a desenvolupar malalties més serioses. Com en totes les professions hi ha de tot. De més eficients a menys. Jo mateix sé del cas d’una metgessa de capçalera que va diagnosticar retenció de líquids a una dona embarassada que va parir per sorpresa sense ni tan sols saber que esperava un fill. Sembla mentida, però és cert. En la majoria dels casos no és així i segons com vegin la cosa us posen en mans d’un especialista que té més coneixements sobre la part afectada del cos. Mentre ells han de guardar el secret professional sobre els usuaris, la proximitat continuada amb la gent fa que a vegades siguin víctimes de murmuracions sobre la seva vida privada per part de la comunitat on presten els seus serveis. Rarament figuren en les estadístiques dels èxits mèdics que l’administració esbomba a través dels mitjans de comunicació. Com a persona afectada agraeixo des d’aquestes línies la diligència, la professionalitat i l’eficiència d’aquests grans oblidats de la medicina, la del metge de tota la vida, del qui ens ha atès per un simple constipat o una grip i per receptar-nos uns medicaments i ha sabut què cal fer i en quines mans cal posar-se quan la cosa és o sembla més greu.