Me la bufa Franco

Si soc sincera, me la bufa completament què farà l’Estat espanyol amb la mòmia de Franco. M’importa un rave si acaba enterrat al cementiri de Mingorrubio, com vol el govern del PSOE, o a la catedral de l’Almudena, com reclama la família del dictador. Em rellisca quin és el desenllaç d’aquesta exhumació si en paral·lel no es prenen mesures contundents per evitar que el nou destí de les restes momificades de Franco no es transformi en un nou punt de pelegrinatge dels que veneren la seva tirania. Se me’n refot si aquelles restes acaben en un nínxol comú o en un museu de cera mentre fer apologia del feixisme no estigui perseguit i els seus autors no siguin castigats. Em rellisca moltíssim la discussió política que acompanya l’exhumació mentre s’englobi la defensa del feixisme en la llibertat d’expressió i no pas en la llista de crims contra la humanitat. Em provoca indiferència com serà el procés per treure el militar colpista del Valle de los Caídos mentre la seva família segueixi gaudint de l’herència multimilionària que inclou un extens patrimoni maquinat durant la dictadura. En definitiva, me la bufa tot el debat que s’ha generat a l’entorn d’aquest tema mentre persones que persegueixen desemmascarar el feixisme tinguin causes judicials obertes i mentre milers de víctimes de la Guerra Civil segueixin oblidades per l’Estat en cunetes i fosses comunes. Si l’exhumació no ha de venir acompanyada d’altres mesures, per mi ja es poden confitar la mòmia.