Vuits i nous
Dalí de Figueres
Si el Teatre Museu Dalí de Figueres prescindís d’algunes obres del pintor i d’algunes d’amics seus que no valen gaire o no valen res, les bones lluirien més i la paraula “museu” s’imposaria per sobre la de “teatre”. Hi he vingut per acompanyar JR Duran, el fotògraf cèlebre del Brasil i cosí que no hi havia estat mai. Fotografia quadres, sales i gent. Algun reportatge en sortirà, destinat a Rev.Nacional, la revista impressionant que publica al país on va emigrar amb la família quan tenia disset anys. De tant en tant ve en cerca d’orígens. En JR Duran s’allotja a l’hotel Duran. Dalí n’havia freqüentat el restaurant, que viu de dies i arrossos més gloriosos.
O potser la gent aprecia per sobre de tot el “teatre”. Se n’hi acumula molt, s’hi ha d’entrar per torns rigorosos. Tots són estrangers. Penso que Figueres podria accentuar la vinculació del pintor amb la ciutat divulgant l’apunt de Dalí que Josep Pla, amic seu, va incloure al llibre Notes disperses. Els turistes que aprecien els “originals” exabruptes del surrealista quedarien parats. Escriu Pla: “El que resulta extraordinari, literalment fabulós, és que Dalí, repetint les collonades, ximpleries i animalades que es deien als cafès de Figueres en els anys de la seva adolescència i la seva primera joventut (manifestades per ell amb un francès fantàstic i amb una barra descomunal) es vagi fent un tipus no solament de París sinó de molt més enllà de París.(...). En aquells anys Figueres s’especialitzà en un humorisme sense solta, de gra molt gruixut, d’un primarisme grotesc. Aquest humorisme fou cultivat en els cafès i en algunes cases particulars. L’advocat Cardona, que era un republicà-monàrquic important de la població, digué un dia, per indicar fins a quin extrem un ciclista n’havia soperat (superat) un altre, que l’havia vajillat, passant de la sopera a tota la vajilla. Aquesta frase portà l’humorisme figuerenc al seu zenit. (...) Es podria dir que tot aquest paquet d’irrisorietats no hauria estat res sense la barra del pintor... És possible. El que no es pot negar, en tot cas, és que les més absurdes formes de –diríem– l’esperit de Figueres es van projectant, a través de Dalí, sobre l’espai mundial amb un èxit creixent. Són exabruptes que són de tothom i no són de ningú: són de Figueres.”
A JR Duran li revé un record infantil. Ell és a una platja del cap de Creus amb els pares. Recull petxines. Un senyor se li acosta i li pregunta: “Són conxes?” “No senyor, petxines.” L’home és Dalí. Els pares divulguen la trobada i la “correcció” feta pel fill. Un periodista la recull a Destino o potser en un diari. JR Duran, cinquanta anys al Brasil, ha cercat la publicació, sense èxit, per assegurar-se que la conversa amb Dalí no és producte d’un somni o –diu– d’una “llegenda familiar”.