Franco se’n va, les víctimes es queden

El Suprem ha donat llum verd a l’exhumació de Franco en un moment oportuníssim per a Pedro Sánchez: en plena precampanya electoral i a les portes de les dues dates emblemàtiques per als nostàlgics del franquisme: el 12-O i el 20-N. No hi ha res millor per refermar el lideratge d’un polític d’esquerres que ser objectiu de la ira de la ultradreta totalitària.

No vull treure mèrit a Sánchez; si desenterrar Franco fos tan fàcil segurament abans ja ho hauria fet Rodríguez Zapatero quan va decidir obrir (o mig obrir) el meló de la llei de la memòria històrica. Però algú hauria de recordar que, tot i el component simbòlic de l’exhumació, no era pas això el que demanaven els familiars de les víctimes. El que volien els familiars era treure els seus éssers estimats, recuperar les despulles dels seus pares i avis enterrats il·legalment al Valle de los Caídos i poder-los donar sepultura on considerin. Al mausoleu hi ha milers de persones enterrades que les famílies reclamen i, fins que no s’hagin exhumat aquestes restes, el Valle de los Caídos seguirà sent una vergonya democràtica.

Si torna a ser president, Sánchez hauria d’explicar com repararà de debò les víctimes del franquisme. Que digui com s’anul·laran els processos franquistes, com es restituiran els patrimonis espoliats, en què convertirà el Valle de los Caídos, i com s’ho farà, en definitiva, per reparar les víctimes d’una manera efectiva i no simbòlica. Perquè si tota la política de memòria històrica del govern espanyol es queda en el trasllat de Franco, el balanç serà totalment insuficient. Moure Franco de lloc no fa menys dolorós el patiment dels qui no poden portar un ram de flors a la tomba del seu avi. L’amic Joan Pinyol de Capellades, el protagonista del documental i l’autor del llibre titulats Avi, et trauré d’aquí, no ha dit mai: “Avi, et trauré Franco d’aquí.” Així doncs, la lluita dels familiars de les víctimes del franquisme –que hauria de ser la lluita de tots els demòcrates– continua encara ben viva.