‘Un home i una dona’

Ni Intolerància de Griffith ni La diligència de Ford ni Ciutadà Kane de Welles ni 2001 de Kubrick. La pel·lícula que més ha influït en el cinema de Hollywood ha estat –va ser– Un home i una dona, que és francesa, dirigida per Claude Lelouch el 1966, i interpretada per Anouk Aimée i Jean-Louis Trintignant. Fins llavors, els productors americans s’havien gastat molts diners per atreure públic cap als seus productes: els havien poblat de masses humanes, havien contractat els millors guionistes, dialoguistes i compositors, havien fet aixecar grans decorats, tenien en nòmina dotzenes d’actors subalterns per reforçar l’acció i donar la rèplica als protagonistes... Va venir Un home i una dona i tots van ser despatxats, i els decorats, derruïts. Només van quedar les parelles protagonistes, netes i pelades. Un home i una dona va tenir un èxit esclatant. Recordo les expedicions que la gent feia al cine Windsor de la Diagonal de Barcelona per anar-la a veure. Recordo amb quins ullets d’entusiasme retornaven. Jo era molt jove i vaig haver d’esperar que la projectessin al costat de casa. Vaig haver de fer algunes maniobres de distracció per entrar perquè era “no apta”. Un senyor i una senyora, tots dos vidus i amb fills petits, es passen dues hores –o les que durés– circulant amb cotxe sota la pluja. Els autèntics protagonistes de la pel·lícula són la pluja i els netejadors frenètics del parabrises. També fa sol. Llavors els arbres dels camins i carreteres es reflecteixen en els vidres. Quin argument té la pel·lícula? Una història d’amor. Ja està, s’ha acabat el guió. Quins diàlegs? Per causa d’Un home i una dona, entre els anys seixanta i vuitanta el cine de Hollywood es va construir a base d’històries d’amor o de desamor sense més entrellat, amb diàlegs mig improvisats, amb un piano, amb l’únic decorat d’un cotxe amunt i avall sota el sol o sota la pluja, amb els eixugaparabrises en acció permanent. “T’estimo.” “M’has dit que m’estimes?” “T’he dit que t’estimo.” “Oh, Déu meu, m’has dit que m’estimes!” Canviïn estimar per odiar, almenys d’entrada, quan Dustin Hoffman i Meryl Streep es van enfrontar per un fill a Kramer contra Kramer. Cinquanta anys després, i quan Hollywood ha mig rectificat les seves claudicacions, Claude Lelouch ha reincidit, amb els mateixos actors. Ara coincideixen en una llar d’avis. Els fills respectius sembla que culminaran la història d’amor que els pares no van rematar. L’he vista. N’he oblidat el títol. El cine era buit. No hi ha perill, doncs: Hollywood no la prendrà per model. Dustin Hoffman i Meryl Streep no es tornaran a reunir. Alguns es pregunten en quin moment l’edat d’or de Hollywood es va tancar. Jo dic que amb Un home i una dona, i que no se n’ha refet mai del tot.