El botó

Em sembla increïble, ja ho vaig escriure fa dos dies, aquesta fixació que tenen els partits espanyols amb l’article 155. Una amenaça rere l’altra. Que si el 155, que si la llei de seguretat nacional, que si la il·legalització de determinats partits polítics... i així anar fent. Ahir, però, el president Pedro Sánchez va fer encara un pas més: “Qui aplicarà en tot cas el 155 serà l’independentisme”, va dir en una entrevista. I hi va afegir: “Són ells qui tenen la responsabilitat de no obligar l’Estat a aplicar-lo. Són ells els qui tenen el botó.” Vaja, que la culpa és nostra. És molt sibil·lí, obscur i segurament inconfessable, el que estan fent. Qui col·loca, dia rere dia, el relat que l’independentisme és violent? I què volen col·locar, ara: que el 155 i tot el que ens caigui als catalans (i dic als catalans perquè el 155 ens afecta a tots, no només als independentistes) és perquè ens ho mereixem? Perquè s’ho han buscat? Au, home! Qui es va aixecar de la taula quan hi havia un relator? Qui no ha mogut ni un dit per resoldre la situació? Conscients que l’estat de repressió ha fet el seu efecte, i que anem mancats d’estratègia i unitat (no em sembla pas que descobreixi res de nou), ara pretenen culpar-nos-en? Els Jordis són a presó perquè van prémer un “botó”? Què fan? Preparen el terreny? Per fer què? Com que totes les respostes a aquests interrogants em semblen previsibles, a les portes d’una sentència cafre com serà la de l’1-O, i ara que es parla de com ha de ser la reacció, em sembla que el que caldrà és sobretot intel·ligència. I no servir-los cap argument. Cap ni un. Ens volen capcots (suposo que d’aquí ve aquest sentiment de culpa que pretenen instal·lar, dient-nos que el 155 se l’autoaplicarà l’independentisme si fa segons què) i prou desorientats per aprofitar qualsevol relliscada. Soc dels que no en tinc ni idea, de què es prepara com a reacció a la sentència (“confio que ja hi hagi qui hi estigui pensant”, va dir l’altre dia Lluís Llach), però també dels que entén que protesta i no-violència han d’anar juntes, ara més que mai. Per no donar-los cap excusa i evitar que “per culpa nostra” (quina ironia!) puguin fer segons què sense que se’ls vegi el llautó. Que es retratin, en tot cas.