Operaris

L’altre dia van coincidir a casa paletes, fusters, pintors, el reparador del rentavaixella i la dona de fer feines. Tret d’aquesta, que té dia fix, tots els altres els esperava de manera graonada, primer els uns i després els altres, en dies separats. Quan em pensava que ja no podíem ser més, van trucar a la porta. Se’m va presentar un jove amb una caixa d’eines. Vaig estar segur que diria “soc l’ajudant del lampista”. Va dir: “Soc l’electricista.” “Soc l’ajudant del lampista” ho diu l’últim que truca a la cabina dels germans Marx a Una nit a l’òpera. “Passi, passi, estava segur que vindria”, vam dir Groucho i jo.

Un dia vaig fer venir un tècnic perquè instal·lés una estufa de gas hermètica al forat d’una xemeneia que no encenem mai per precaució. Es va mirar el forat, va examinar la sortida de fums, va estudiar com el gas podia alimentar l’estufa. La sol·licitud no podia ser satisfeta. Els problemes tècnics eren insuperables. Va dirigir una mirada circular a la casa. “Vostès no disposen de refrigeració?” “No senyor, ni ens ha passat mai pel cap.” L’havia cridat perquè m’escalfés la casa i se’n va anar havent-me deixat a les mans un pressupost per refredar-la.

Els que em retreuen el cultiu del costumisme avui deuen veure confirmada més que mai l’apreciació. Què hi farem. Seguim.

Fa molts anys es va espatllar la maneta que obre la porta de fusta i vidre que connecta el corredor amb el menjador. Un operari va ser cridat. Es va gratar el clatell: ja no es fabricaven manetes com aquella. Hi havia la possibilitat d’un altre model? No, perquè tampoc no es feien aquelles portes. La casa és antiga, té els sostres alts. La porta, d’aires modernistes, en segueix la verticalitat. L’operari va recomanar canviar-la. “Haurà de ser de menors dimensions; els paletes hauran de reduir l’obertura. També hauran de canviar la taula de lloc perquè la farem girar cap al menjador”. Anàvem quedant aclaparats. Ens estimàvem la porta. Miràvem amb disgust la maneta que ens obligava a canviar-la i a fer alteracions. L’operari tenia més suggeriments funestos: “Renunciïn al vidre i posin una porta tota de fusta, creguin-me.” Va afegir: “No facin aquesta cara, al cap i a la fi el corredor és fosc i no projecta llum al menjador.” Una observació s’imposava: “Dispensi, però va al revés: és la claror del menjador la que il·lumina el corredor.” Tot d’una va recordar que pel taller li rondava una maneta que s’adaptava a la porta. Encara hi és, amb funció satisfactòria.

Es diu que la gent de la construcció està en sostinguda gràcia de Déu: “Gràcies a Déu que han vingut, gràcies a Déu que ja han acabat i són fora.” A mi em fan passar grans estones.

Costumisme? Que no l’haguem de practicar de nou, per censura o tedi.