Vuits i nous
El bar tancat
A la plaça de més amunt van obrir un bar amb gran estesa de taules i cadires a l’exterior. Va tenir acceptació de seguida. A l’hivern hi tocava el sol, a l’estiu unes veles el paraven. Encara hi és. Fan un bon cafè. L’escultor Yago Vilamanyà sempre el pondera. És fill del compositor de sardanes Honorat Vilamanyà i autor d’un monument dedicat a la sardana, situat a la mateixa plaça. Aquesta plaça és “castellera”. Per la festa major s’hi aixequen grans castells a càrrec de la colla local, els Capgrossos, i les de Vilafranca i Terrassa. També és una plaça intermitentment sardanística. Fins fa poc, quan hi havia sardanes el bar havia d’enretirar les taules i cadires per fer espai a la cobla i les rotllanes. Des de fa un temps, s’han de desplaçar la cobla i els dansarins. Després del primer bar n’han vingut un altre i un altre i és més pràctic moure el ball.
Diumenge vaig veure que un dels tres bars havia tancat. Una sorpresa a mitges perquè no hi anava ningú o només s’omplia, i encara, quan els altres dos sobreeixien. Feien pitjor el cafè? Jo n’era un habitual els diumenges al matí i ho trobava tot correcte. El servei era una mica lent, però també ho és als altres dos bars. Si hi anava era per portar una mica la contrària i també perquè el diumenge sempre vaig tard i quan arribava a la plaça els dos bars amb èxit ja eren plens. Vaig tan tard, que molts cops m’aixeco que ja començo a sentir l’olor del vermut de les altres taules.
A la plaça hi ha arbres. Plàtans. Ara ja no perquè l’Ajuntament ha aconseguit aviar-los, però durant molts anys havien estat l’habitatge dels estornells, ocells invasius, cridaners i bruts. Només un arbre, respectaven. No s’hi posaven mai, el tenien com avorrit. Què presentava aquell exemplar botànic de diferent? Les fulles i els branquillons eren iguals als altres, feia el cicle anual complet. Un any la brigada municipal el va substituir. S’havia mort. Els estornells li havien detectat la malura amb anticipació.
Què havia detectat la gent –la gent que no soc jo– en el bar que ha tancat? Era net, els cambrers eren simpàtics, els preus iguals, les cadires adaptades a l’alçada de la taula, els para-sols eficients... No els puc donar raó del misteri. Tres senyores d’una certa edat i bona presència s’hi reunien cada diumenge indiferents a la proscripció. Aixecava la vista del diari i les observava. Parlaven de les seves coses, semblava que tinguessin conversa per molts diumenges al matí. Diumenge passat les vaig buscar. No eren als dos bars que es mantenen oberts. Devien voler aquell i només aquell. Ens veiem normals però tendim a ser rars, volàtils. El bar que ha tancat era el del mig. El buit que ha deixat sembla la clenxa d’un tallafocs forestal.
I així anar esperant la sentència...