155

“Naturalment que es pot aplicar el 155 estant el govern en funcions!”, ha dit fa poc el president Pedro Sánchez en resposta a la pregunta d’una periodista en una entrevista televisiva. Era tanta la contundència en l’afirmació, que provocava el dubte: no ho devia tenir ja mirat i consultat abans d’entrar a plató? I probablement era així, perquè al mateix temps que ell parlava amb actitud d’expert en dret parlamentari, en alguns mitjans de comunicació digitals ja se’n feien ressò, amb una consulta que semblava haver estat feta als serveis jurídics del Senat. Pel que s’ha dit en premsa, els lletrats de la cambra alta entenen que, d’acord amb el seu reglament, és possible aprovar mesures relacionades amb l’article 155 tot i que la institució estigui dissolta. No m’agradaria fatigar els lectors amb una dissertació jurídica, però el tema és prou important perquè m’hagi decidit a omplir l’espai que em brinda aquest diari per explicar per quines raons discrepo del parer que diuen que tenen aquests lletrats. No sols és políticament un error; l’aplicació de l’article 155 a Catalunya amb el Senat dissolt és, a més, en la meva opinió, il·legal.

Quan les cambres legislatives estan dissoltes, com és el cas, o quan no estan en període de sessions (vacances de Nadal i estiu), el poder legislatiu no desapareix, no pot desaparèixer perquè és la representació de la “sobirania nacional del poble espanyol”. Entren aleshores en funcionament les anomenades diputacions permanents del Congrés dels Diputats i del Senat. I quines tasques tenen atribuïdes aquestes diputacions, en concret la del Senat? El seu reglament es refereix a dues funcions de ben divers abast i després fa una remissió genèrica. D’una banda, pot convalidar decrets llei, una norma de rang legal que pot fer el govern “en cas d’extraordinària i urgent necessitat”, però que justament per això (fer-la un òrgan no legislatiu de manera excepcional) és provisional i, per tant, requereix una convalidació per part de les Corts. Aquesta convalidació s’ha de fer en un termini molt curt, 30 dies, per la qual cosa hi ha una gran probabilitat que pugui coincidir en algun moment en què el Senat estigui dissolt. Aquesta és, per exemple, la sort que va córrer un decret llei de 1993 sobre certes mesures reguladores del contracte pel qual l’Estat comprava la col·lecció Thyssen-Bornemisza, publicat en el BOE un 19 de juny i que necessàriament (i curiosa) va ser aprovat per la Diputació Permanent del Congrés i tramitat com a llei pel procediment d’urgència per la de cadascuna de les cambres. És en aquest últim moment quan va ser necessària la intervenció (menor) de la Diputació Permanent del Senat. D’altra banda, la Diputació Permanent del Senat pot actuar com si fos el Senat en ple en el paper que a aquesta cambra atorga l’article 116 de la Constitució pel que fa a la declaració dels estats de l’arma excepció i setge, en concret es diu en l’apartat 5 de l’esmentat article que si les cambres no estiguessin en període de sessions, amb la declaració de qualsevol dels estats excepcionals quedarien automàticament convocades, tot i que el Senat no hi té cap funció concreta atribuïda.

Més enllà d’aquestes dues funcions, també diu el reglament del Senat que la seva Diputació permanent tindrà les funcions que li atorga l’article 73, en relació amb la possibilitat de convocar la cambra en sessió extraordinària. Imagino que és aquesta la raó per la qual s’entén possible convocar el Senat per a aprovar un 155, si calgués. Però és clar que està pensant en circumstàncies menys radicals com la dissolució de les cambres, com és el fet que no estiguin treballant, perquè la possibilitat que es convoqui sessió extraordinària es planteja en l’article esmentat, tot ell dedicat a explicar precisament quina part de l’any ocupen cadascun dels dos períodes ordinaris de sessions.

Si el compliment estricte de la legalitat constitucional (els reglaments de les cambres formen part de l’anomenat “bloc de la constitucionalitat”) no fos suficient per barrar el pas a una hipotètica utilització de l’article 155 amb les cambres dissoltes, tenim també, com a font d’inspiració, la recent resolució del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de les mesures preses en l’única ocasió en què aquest article ha estat aplicat a Espanya. Coincideixo amb l’alt tribunal en ser partidària d’una interpretació restrictiva en l’ús de l’anomenada “clàusula federal”. En última instància fora molt menys perjudicial per a la població i respectuós amb la Constitució i la doctrina constitucional, la declaració d’un estat excepcional. Però fora molt millor que una vegada per totes disposéssim d’unes Corts i un govern que es dediquin a fer la seva feina. Si pot ser, bé.