A Ítaca, amb submarí

Si les previsions no fallen, serà aquest dilluns que dos milions llargs de persones serem foragitades de la legalitat de l’estat al qual paguem els impostos. Després d’horroritzar-nos, fa dos anys, amb la visió d’una allau de policies armats que es mobilitzaven cap a Catalunya fent sonar les sirenes, onejant banderes i cridant “¡a por ellos!”, ara ens toca empassar saliva davant la humiliació que significarà que els tribunals d’aquest mateix estat –insisteixo, que nosaltres paguem i ajudem a mantenir– capgiri la seva violència, la que va veure tot el món per la televisió, i ens l’encolomi a nosaltres, als que fèiem cua, pacíficament, davant de les urnes de l’1 d’Octubre.

No hi ha cap exemple paral·lel d’un aparell estatal que expulsi milions de persones d’un territori concret de l’espai públic. En ple segle XXI, no hi ha cap precedent al món occidental. Però el fet és que l’Espanya oficial empeny una part significativa de la seva ciutadania cap enfora dels marges de la legalitat, clandestinitzant una opció pacífica i pacifista com és l’independentisme català, majoritari en totes i cadascuna de les últimes eleccions. A partir de dilluns sabrem fins a quin punt la mentida i la manipulació castiguen un grapat de persones per un projecte que, a diferència del nacionalisme espanyol, està lliure de feixisme i al marge d’una història de sang i imposició.

Però sabrem més coses. Dilluns també quedarà clar que no hi ha marxa enrere, que la política institucional és inservible davant d’un sistema de poder autoreferencial i sense més projecte que la repressió i la represàlia. I entrarem en una fase nova, molt més conscient, molt més resolutiva. Som gent amb el somriure glaçat, però amb la determinació intacta. Fa dues tardors van sorgir urnes de sota les pedres i van traçar un camí que condueix a la mateixa Ítaca que l’expedició anterior, només que amb la precaució de canviar l’antic vaixell de veles desplegades per un submarí discret i silenciós.