L’esqueix

Quan era just a la meitat de L’esqueix de carn –té cinc-centes pàgines– vaig exclamar: “Aquest llibre és sensacional.” “Sensacional” en el sentit que m’agradava molt –la traducció de Joan Casas inclosa–, i que remou els sentits. Vaig mirar els gruix simètric que em quedava per llegir: podria mantenir el to i l’interès? Em respondria la pregunta que des de l’inici em ballava pel cap?

El periodista Philippe Lançon hi explica el seu pas pels hospitals després que perdés la mandíbula en l’atemptat islamista a la publicació satírica Charlie Hebdo, l’endemà del dia de Reis del 2015, al matí. Alguns dels seus companys, reunits com ell al consell de redacció de la revista, van morir. Entre ells, el dibuixant que s’havia fet cèlebre per les caricatures de Mahoma. La referència a l’endemà de Reis és important. El vespre abans Lançon, acompanyat d’una amiga, havia anat al teatre a veure Nit de Reis, de Shakespeare. La inquietant coincidència, el xoc de comèdia i tragèdia, impregna les primeres pàgines del llibre. Després, amb el transcurs del temps, s’imposaran amb més “naturalitat” Kafka, La muntanya màgica de Mann, Proust... Tot és irreal o com el fruit d’un somni; l’hospital manté el malalt atrapat sense sortida; la “recherche” del temps passat s’imposa. Tot s’altera: les relacions amb els amics, amb la família, els plans de futur. La confiança en la Chloé, la cirurgiana que li refà la mandíbula amb el peroné de la seva cama dreta té oscil·lacions: de vegades és total, de vegades impacient. És molt bo quan el president François Hollande fa al malalt una visita d’estat. Només té ulls per a la Chloé. Pocs mesos després, en una recepció oficial a la qual Lançon pot assistir en una breu sortida de l’hospital, Hollande encara li diu: “Està vostè en bones mans.” Hi ha somnis produïts per la morfina i els calmants, hi ha una minuciosa exposició de tot el que li passa pel cap. Massa minuciosa? Potser sí. Amb menys hauríem passat. Els companys de Libération, diari en el qual també col·laborava, sempre li deien que escrivia massa llarg. Les caricatures de Mahoma que Charlie Hebdo publicava, la seva oportunitat o no, havien aixecat molta polèmica, abans de l’atemptat. També després. Lançon, tan reflexiu, tan introspectiu, ni en parla. Deu ser intencionat. A mi el motiu se m’escapa.

Durant la lectura m’he fet un tip de pensar en els presos polítics. Tot m’hi porta. Una reclusió prolongada, hospitalària o carcerària, ho esgarria tot. “Jo ja no soc el que vaig ser”, diu Lançon. L’hospital i el personal del qual depèn li acaben sent imprescindibles. Les relacions amb la promesa es deterioren. Està bé sol. Es resisteix a tornar a casa. Quan ho fa, alguns veïns no el reconeixen. Hi ha sobre la taula el Libération d’aquell endemà de Reis.