Podridura

Un dia d’hivern de l’any 1987, durant la dictadura de Pinochet, un grup d’una trentena de dones va entrar amb un propòsit a l’anomenat Palacio de los Tribunales, a Santiago de Xile. El poder judicial es mantenia indiferent a les atrocitats comeses per la policia, l’exèrcit i els serveis secrets, sinó les emparava mentre desestimava les denúncies contra les accions criminals de la dictadura que s’hi presentaven. Aquelles dones van entrar amagant sota els seus abrics unes bosses de plàstic plenes de peixos i mariscs podrits. Quan van arribar al segon pis, van llançar les bosses al marbre de terra mentre estenien una pancarta: “El poder judicial està podrit.” La pudor va persistir durant dies en aquell palau de la injustícia, però l’important és que l’acció de protesta, lligada a tantes d’altres que van continuar-la, va contribuir a crear consciència sobre la podridura de la justícia xilena. I encara més: a denunciar-la. Passats els anys, tot i que de manera insuficient, molts criminals de la dictadura van ser jutjats i condemnats.

He recordat tal acció en saber la sentència del Tribunal Suprem contra nou presos polítics catalans. I he pensat que, amb la connivència dels partits que van fer creure que enterraven el franquisme amb el restabliment de les formes democràtiques, no hi va haver ni prou protestes ni prou denúncies davant la podridura de la justícia. No només ningú va pagar pels crims del franquisme, sinó que es va perpetuar la podridura del sistema judicial amagant-la amb l’ordre constitucional. Però la podridura sempre surt i la condemna d’ara n’és una mostra més. I el que és pitjor: bona part dels espanyols ho continuen consentint i, apel·lant a la llei, accepten una aberració judicial perpetrada des d’una posició política que vol aixafar-ne una altra. Terrible.