El pes de la inèrcia

No vaig anar a l’aeroport perquè ja no estic per aquests trotes, però em vaig afegir a la concentració de davant el meu ajuntament per atacar –no acatar– la sentència. Érem molta gent, com en les grans ocasions. Molts joves. Alguns havien mantingut tallada la carretera, davant l’estació, tot el dia. La “carretera”, l’N-II, és en aquell punt un carrer urbà, de manera que els automobilistes de llargues distàncies, que agafen la variant que encercla la ciutat, no van notar incomoditats. Tot i així algun jove havia rebut a causa de l’actuació policial. Els policies tenen la porra bellugadissa i imperiosa. L’alcalde havia manat tancar la porta de l’ajuntament per precaució. Potser es pensava que li assaltaríem l’edifici. A les finestres no hi havia llum. L’activitat funcionarial s’havia interromput. Com que els concentrats impedíem que la normalitat oficial es desenvolupés, érem sediciosos? Amb la sentència a la mà, podria ser. Amb la sentència a la mà qualsevol protesta davant l’autoritat pot ser delictiva, aquí i a Huelva. No sé com els de Huelva no reaccionen. Els que havíem d’assaltar l’ajuntament vam cantar cançons, vam escoltar unes proclames i vam ser obsequiats amb una poesia que parlava de les orenetes, que sempre tornen a la primavera. Al final, Els segadors. Com que porto barret, me’l vaig treure. Em trec el barret, com la urbanitat mana, davant tots els himnes. Fins i tot l’espanyol. No tots els espanyols que el tenen per seu em fan la guitza. També me’l trec davant un mort, dins una església o a l’hora de saludar amb petons una senyora. Ara mesurin el meu caràcter sediciós. Si només em falta un rellotge d’armilla...

A l’aeroport hi va haver batusses. El president Torra m’arribaria a fer tendresa. Amb una mà anima la gent a manifestar-se i la felicita per fer-ho, i amb l’altra envia els mossos a reprimir-li els excessos. Els mossos, per no quedar com uns tous davant la Policía Nacional amb la qual es “coordinen”, peguen de valent. Disparen bales poc doloroses, això sí. Els policies nacionals ho fan amb bales de goma, prohibides per llei. Han de demostrar davant la Guàrdia Civil, últim recurs quan s’han esgotat els dos primers, que són expeditius i resolts. La Catalunya autonòmica queda així resumida i retratada. Els informes de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil han dictat la sentència que els jutges han signat. Els informes dels Mossos han estat una escopeta de taps.

Davant l’ajuntament em pregunto com es resoldrà el “conflicte”. ¿Amb un referèndum? ¿Amb la famosa “taula de diàleg”? ¿Quin diàleg, amb gent a la presó? A còpia de més repressió? Potser la independència vindrà per inèrcia i pel propi pes de les coses. Últimament m’inclino cap aquí.