Resistir o guanyar?

La reacció popular que viu Catalunya és la comprensible resposta i enfadament d’una part majoritària de la societat catalana que considera injusta la sentència de l’1-O. I no es pot barrejar, sense buscar rèdit polític i l’objectiu criminalitzador, les legítimes manifestacions pacífiques amb aldarulls sense autoria definida i sobredimensionats políticament pel PP i Cs i mediàticament pels mitjans unionistes –són molt menors que els fets dels armilles grogues de França o les protestes de les vies del TAV de Múrcia. En cap cas representen l’independentisme com a moviment. Tampoc ajuda a aïllar els elements violents si les càrregues policials de Mossos i Policía Nacional són indiscriminades, i injustificadament violentes. Dirigides impunement contra ciutadans que es manifestaven pacíficament. Un afer en què s’ha trobat a faltar el lideratge del president Torra i del conseller d’Interior, Miquel Buch. Perduts tres dies entre el silenci, les discrepàncies internes entre ells i les explicacions contradictòries. Una reacció inexplicable, entre altres coses perquè tot el que ha passat era més que previsible. Ara, l’independentisme haurà de superar el xoc posttraumàtic i redefinir estratègies. Amb alguns objectius essencials: governar amb polítiques de progrés i eficiència, preservar les institucions, arribar al fet que com a mínim dos terceres parts del Parlament exigeixin el referèndum, impulsar un gran moviment social per a l’alliberament dels presos polítics i articular una proposta política viable per a l’autodeterminació. Perquè, davant un Estat repressiu tancat en banda a la solució política i democràtica del conflicte, l’única opció de l’independentisme no és resistir com alguns amants de l’èpica i la retòrica revolucionària defensen. L’única opció de l’independentisme és la tàctica de Luis Aragonés, el savi d’Hortaleza: continuar guanyant, cada cop amb més força. Una idea que manllevo a Oriol Junqueras, la vaig escoltar separats pel maleït vidre de la presó de Lledoners i ara agafa tot el sentit després de la condemna màxima de 13 anys per a qui la sentència considera “el líder” del procés. I, per guanyar, l’activisme és important però la política és imprescindible. Ara més que mai. Al Parlament, des del govern, al Congrés, a Europa i arreu. Cal tenir-ho clar, malgrat l’unionisme en bloc, inclòs el PSOE, s’hi negui a hores d’ara.