Un altre 3 d’octubre

Apunts a peu de carrer, ahir al matí: hi ha un grup de nois que seuen fent un cafè a la terrassa d’un establiment de Gran Via amb rambla de Catalunya. Porten banderes estelades i s’han afegit a la vaga general. Són dels barris alts de Barcelona, fan cara de venir de casa bona i abans de sumar-se a les protestes del carrer seuen i consumeixen en una terrassa que precisament no és de les més econòmiques.

Hi ha centenars d’estibadors que caminen Via Laietana amunt, des del port fins a la plaça Sant Jaume. Ho fan amb posat ferreny, rere una pancarta que reivindica la dignitat i els drets civils, vestits amb la seva armilla de groc llampant i al costat dels fills i altres familiars que els han acompanyat.

Hi ha una ciutat potes enlaire. Amb manifestacions improvisades, aquí i allí, amb la ressaca d’una altra nit de foc i fúria que ha tornat a posar el conflicte català en l’agenda de la premsa internacional. Hi ha una sensació de lluita transversal, des de les tietes que han caminat dins les Marxes per la Llibertat fins a nens disfressats de vàndals que ho cremen tot.

Dels apunts a la reflexió: fa dos anys el dia veritablement important no va ser l’1 d’octubre, sinó el 3 d’octubre, el dia que es va fer la vaga general. L’1 d’octubre va sortir molta gent a votar, però el 3 d’octubre va sortir tothom en la defensa comuna de la llibertat, però sobretot de la dignitat humana, com reivindicaven ahir els estibadors. El 3 d’octubre del 2017 la societat d’aquest país estava predisposada a seguir els seus líders fins allí on aquests els haguessin manat. Ahir, el carrer respirava aquest mateix ambient de revolta necessària i transformadora. Líders, si és que n’hi ha, aquest cop no l’errin.