Preguntes a l’aire

M’afanyava a acabar Assaig general d’una revolta que els diaris ja anunciaven el dia i el contingut de la sentència. La veritat, del llibre m’ha agradat la part assagística. El rol de les aparences en el desplegament del catalanisme. La reivindicació de l’esperit pacífic d’una classe mitjana que “fa impossible una resposta revolucionària” o l’anàlisi dels costos socials de l’acceleració independentista. Una mica menys, que ens torni a explicar Prat de la Riba, Pujol o l’esperit del PSUC amb les gotetes a l’ús d’Hurtado, Gaziel i Vicens Vives. I és que Álvaro ens ofereix una nova dosi d’autocrítica tan necessària com, ai, ja transitada. El problema, diu, ha estat treure la política de les institucions. I per posar nom a la cosa no hi ha res com treure a passejar el gran papu: són coses del populisme.

El problema del plantejament d’Álvaro és el que es desprèn d’una anàlisi que ha dedicat pàgines i pàgines a construir amb encert. Un estat sense separació de poders. Un nacionalisme espanyol que, des dels temps de Cuba, es construeix contra l’enemic interior. Uns mitjans de comunicació per als quals la unitat d’Espanya és més important que la veritat. Amb el seu coronel Baena, jutge i part, fustigador d’heretges i filtrador de secrets. Amb les seves clavegueres sempre a punt de mentir i calumniar.

Catalunya, teatre d’operacions per unificar un estat que busca ser nació. Catalunya, esquer per treure vots. A l’altra banda, des de les institucions de l’Estat, cap mà amiga. El dubte: quina política es pot fer en aquest context?

Si en les pel·lícules americanes ens fan creure que el poder judicial han de contenir-se davant la força implacable de la llei escrita, convindrem que a l’Estat espanyol el seu revers és la norma. La llei escrita com a problema per impartir justícia. Per això cal retorçar l’adjudicació de causes i jutges. Per això cal esmentar la rebel·lió per després negar-la i així apartar del camí candidats a president. Una sentència imaginativa i amb flaire de Brigades Roges, pedagògica: colpir-ne un per educar-ne cent. Una sedició que, ves per on, comença el 20-S i acaba l’1-O. I a la vista de la sentència, comencem a patinar. En retrospectiva, va ser o no va ser un error la proclamació de la independència? És correcte utilitzar Torra de parallamps quan fou el jutge Llarena qui va posar-lo, ja hem vist com, on és?

A Álvaro ni li agrada ni el populisme ni la política al marge de les institucions. Queda clar. El problema que ell no pot resoldre: on ens porta la política institucional que ell mateix s’ha encarregat eficientment de deslegitimar? “Les institucions i llibertats democràtiques les protegeixen les urnes quan es pot i els carrers quan no es pot.” Quan ho diuen els economistes Acemoglu i Robinson aplaudim amb les orelles.

Per als catalans la proposta d’Álvaro és que millor ho deixem en les urnes. I aquí et preguntes per què, en el llibre, ha cregut convenient explicar-nos el cas irlandès.