Onagrocràcia

L’independentisme català no perd cap oportunitat de tornar-se anarquista, tot dilapidant el capital democràtic que hagi pogut acumular. Les tardanes crides a “aïllar els violents”, les denúncies d’hipotètics infiltrats i provocadors, són tan poc creïbles com el propietari d’un casino que lamenta que li vinguin ludòpates: si no t’agraden no els convoquis. Amb sabotatges dins el propi territori i el propòsit decidit d’arruïnar el país no es va a la negociació de cap acord sinó que se’l fa impossible i és la via més ràpida per convertir els indiferents en hostils. Totes les premisses del procés han anat caient l’una darrere l’altra, només en resta la del col·lapse: crear un conflicte permanent d’ordre públic –aplicant tothora l’adjectiu “pacífic” per entabanar les ànimes de càntir– que obligaria la “comunitat internacional” a intervenir. Amb aquest còctel de fantasia geopolítica i megalomania, a Catalunya hom pot arribar a presidir institucions, però la realpolitik posa tothom al seu lloc. Malauradament, massa tard. Benedetto Croce, en temps de Mussolini, va encunyar el terme onagrocràcia –govern dels onagres: ases salvatges– per resumir la situació quan el poder està concentrat en mans de gent barroera, amb tant de fums com ignorància. Comencen pensant que el vent de la història els va a favor i acaben embriagant-se de la mateixa propaganda que han generat. Incapaços de dir públicament que han errat el diagnòstic, el medicament i la posologia, prefereixen guanyar temps enviant la tropa a mirar de fer caure el mur a cops de cap.